CARMEN DE APICALÁ, COLÒMBIA
Una hamaca sota el sol

Carmen de Apicalá
Quan els pares d’una amiga colombiana em van convidar a passar uns dies a la seva casa d’estiueig a Carmen de Apicalá, no m’ho vaig pensar dues vegades. Situat a les terres calentes del departament de Tolima, a uns 120 quilòmetres al sud de Bogotá, el poble ha esdevingut un dels refugis de la classe mitjana de la capital quan vol fugir dels embotellaments, el soroll i el fum.
Els dies, a Carmen de Apicalá, són càlids, plàcids i tranquils, sobretot si les responsabilitats laborals t’esperen a l’altra banda de l’Atlàntic. Les temperatures solen oscil·lar entre 26 i 28 graus centígrads. Quan vam pujar al cotxe a Bogotá érem a 2.600 metres sobre el nivell del mar, i ara hem baixat a poc més de 300 metres.
Aquí el dia es lleva de sobte, sense avisar. El sol surt de cop, es posa al centre del firmament i, fins al crepuscle, curt com una exhalació, no es tornarà a moure. Al matí et desperta el cant de tota mena d’ocells. Estirat en silenci a l’hamaca de la terrassa amb una tassa de cafè, m’agradava contemplar el vol encuriosit dels colibrís.
Abans de viatjar a Carmen de Apicalá, el marit de la meva amiga em va dir que aquí cada dia l’ambient del carrer és de festa major. Els nois corren amunt i avall amb moto. Les noies omplen les botigues de roba i les cafeteries, on se serveixen sucs de sabors impossibles. Aquí els carrers i les places fan olor de coco, de papaia, de plàtan, de mango, de guanàbana, de pitaia, de guaiaba, de maracuià, de lulo i de mil fruites més que ni sabies que existien.
El centre del poble és el santuari nacional de Nuestra Señora del Carmen de Apicalá. És un centre de pelegrinatge d’anomenada arreu del país i cada juliol, per les festes patronals, rep milers de feligresos. La Verge del Carmen és considerada la patrona dels conductors.
Tot i que la zona va ser conquerida per l’explorador espanyol Hernán Pérez de Quesada a mitjan segle XVI, el poble de Carmen de Apicalá no va ser fundat fins al 16 de juliol del 1826.
Els boscos secs tropicals de la zona, en què les pluges es concentren en una estació humida, conformen un ecosistema fràgil. Més al sud, al departament de Huila, trobem el desert de Tatacoa.

Guanabanazo
NO T'HO PERDIS
El nom ja espanta. La base d’aquesta beguda tradicional és la polpa de la guanàbana, tallada a trossets. S’hi sol afegir llet, llet condensada, gel granissat i s’endolceix amb sucre o mel. És una delícia dolça amb un punt àcid inconfusible.