Paisatges fets de potassi

Podria identificar-se amb un dels escenaris d’aquelles primeres pel·lícules de ciència-ficció dels anys cinquanta, en què la proposta era investigar un indret desconegut i llunyà. Situar-se davant de la muntanya de sal de Cardona té quelcom de marcià, si més no la primera vegada que un s’hi atansa per conèixer de prop el que havia estat l’explotació minera.

El Parc Cultural de la Muntanya de Sal és qui organitza les visites guiades, i per no trobar-se amb sorpreses, sobretot en èpoques en les quals ens dediquem a fer de turistes, convé reservar entrades. El recorregut dura aproximadament una hora i és pla. La temperatura baixa una mica quan vens de les tòrrides sacsejades de l’agost. Segons els organitzadors, l’interior es manté sempre a 18º, així que si és el cas d’anar amb nens convé que portin alguna capa extra d’abric.

Un cop fets els preparatius, casc obligatori per a tothom, l’excursió s’inicia literalment a la boca de la que havia estat la Mina Nieves, i ressegueix part de les antigues instal·lacions fins a 86 metres endins. Un conglomerat de passadissos i galeries que exhibeixen els plecs, formes i vetes que pren la sal permeten als visitants fer-se una idea de la magnitud de la mina. Es diu que la muntanya té una alçada de 120 m, tot just la punta d’un diapir d’uns 2 km de profunditat, i que va creixent a mesura que la pluja l’erosiona. Un dels punts àlgids de la visita és l’anomenada Capella Sixtina, que condensa l’espectacularitat de les escultures salines i és l’únic lloc on es permet fer fotos.

La visita podria finalitzar aquí, però convé apropar-se a l’exposició L’altre Cardona. Las barracas, de l’Arxiu Històric i Marc Ramonet, amb el suport del Memorial Democràtic i de la Fundació Cardona Històrica. Una retrospectiva de les implicacions socials i polítiques que va suposar l’obertura de la mina. L’explotació del jaciment havia estat una constant al territori, però la compra de les Salines de Cardona per la Unión Española de Explosivos el 1923 va marcar la diferència. Dels 4.000 habitants, es va passar a més de 6.500, cosa que va fer palesa la manca d’habitatge, problema que es va agreujar amb els nous cicles migratoris, i, finalitzada la Segona Guerra Mundial, va derivar en la construcció de barraques on les famílies dels miners subsistien en condicions d’insalubritat fins ben entrats els 70. Un capítol poc conegut de la història del municipi.