Memòria viva d’al-Àndalus

Travessar el riu Darro per entrar a l’Albaicín és submergir-se en un altre món. Aquest barri granadí, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO, encara conserva l’ànima i la memòria d’aquell al-Àndalus, habitat per famílies àrabs. Entre carrers estrets, empedrats i tortuosos, i ple de pujades, encara es respira l’essència d’una Granada autèntica, aquella que van deixar Boabdil i els seus, i per la qual, diu la llegenda, encara se’l sent plorar pels carrerons.

Ubicat en un indret envejable, a la falda de la majestuosa Alhambra, el passeig del Darro comença a Plaza Nueva i ressegueix el riu entre muralles, ponts de pedra i façanes antigues, convertint-lo en un dels carrers més bonics de la ciutat nassarita. En el moment en què el tram s’amplia, al Paseo de los Tristes –conegut així perquè per aquesta zona passaven els seguicis funeraris–, una ullada cap amunt permet veure el regal que els àrabs van deixar abans d’abandonar Granada: la ciutat vermella, coneguda així perquè Al-Hamra vol dir “la vermella” en àrab.

Recomano perdre’s entre els carrers estrets d’un barri que fou l’embrió de la Granada islàmica. Petits carrerons pels quals, de vegades, només passa una persona. Al camí del Darro, per exemple, han de conviure cotxes i vianants, i aquests últims s’han d’arramblar als murs quan passa algun vehicle. Tornant a passejar pel barri nassarita podem arribar al mirador de Sant Nicolás, no sense abans fer diverses pujades, en les quals gaudir d’una de les vistes més icòniques d’Espanya, amb l’Alhambra i Sierra Nevada com a protagonistes. Mentre la llum del sol va perdent potència, els gitanos toquen les guitarres, les palmes, canten o ballen amb el seu clàssic salero, per acabar d’adobar un dels moments més màgics que es poden viure.

Teteries morisques, zocos, banys, mesquites, els Carmens –cases amb hort i jardí que només es troben a Granada... Un munt d’elements que ens recorden el passat àrab d’aquest barri. Un espai que t’omple de màgia, que t’atrapa, no només per la cultura i la història. A la ciutat nassarita, i en concret a l’Albaicín, flota una espècie d’aroma antiga, un encant que no es pot explicar amb paraules ni entendre amb el cap: només es pot sentir amb el cor i estimar-lo per sempre.