Els forats de la història

Caminar pels carrers de Berlín és passejar per un llibre obert de la història europea del segle XX. Tot i la modernitat vibrant de la capital alemanya, hi ha marques que la ciutat no ha volgut -ni pogut- esborrar: els impactes de bala i metralla que encara foraden parets, columnes i ponts. Aquestes ferides de pedra, deixades pels combats finals de la Segona Guerra Mundial, no són simples irregularitats arquitectòniques: són memòria viva de la batalla de Berlín.

La zona de Mitte, i més concretament el barri històric conegut com Spandauer Vorstadt -sovint confós amb el veí Scheunenviertel-, conserva moltes d’aquestes empremtes. Aquest era el centre neuràlgic de la vida jueva de la ciutat abans de la barbàrie nazi. Avui, entre sinagogues restaurades, galeries d’art i cafès moderns, les parets parlen un llenguatge silenciat per la pols dels anys: petits cràters, esvorancs, forats rodons que ens remeten a l’abril de 1945.

Quan l’Exèrcit Roig va encerclar Berlín, la ciutat va esdevenir un camp de batalla

Quan l’Exèrcit Roig va encerclar Berlín, la ciutat va esdevenir un camp de batalla. Els enfrontaments es produïen casa per casa, cantonada per cantonada. La defensa desesperada de les forces alemanyes i la contundència soviètica van deixar cicatrius visibles. Una de les més evidents es pot veure encara a la casa parroquial de la Sophienkirche, a tocar de l’Oranienburger Straße, on les marques de bala semblen negres taques de records.

També el Museu d’Història Natural de Berlín mostra sense pudor els forats de bala a la seva façana, convertits ara en part de la seva narrativa museística. A la vora, ponts com els de Yorckstraße o edificis com la Villa Parey han conservat intencionadament les ferides del 45 com a advertència per a les futures generacions. Alguns d’aquests impactes tenen la mida d’un puny; d’altres, directament, d’un cap.

Aquest paisatge de cicatrius contrasta amb la vida present. Just a sota de moltes d’aquestes marques, grups de joves berlinesos es troben per fer una cervesa, tocar música o discutir sobre política. Aquesta convivència entre passat i present no és pas casual: a Berlín, la memòria no es tapa. Es trepitja, es mira, es respecta. Les marques de bala són, en definitiva, un crit mut que travessa les dècades. No per recordar la guerra amb nostàlgia, sinó per recordar-nos què passa quan el fanatisme guanya i es perd el nord.