Un testimoni silenciós

No figura entre els típics must assenyalats amb un punt vermell en el catàleg habitual de les guies turístiques. Ni tan sols es troba un itinerari marcat per resseguir amb el mapa. Tírvia emergeix com una talaia entre la Vall Ferrera, la Vall de Cardós i la Coma de Burg, d’aquí el seu nom, tres camins, i la seva població se situa en el llindar del centenar de persones. Precisament això la converteix en un d’aquells racons perfectes per oblidar l’acceleració del dia a dia i perdre’s enmig de la natura i el silenci.

Amb tot, sota la tranquil·litat que desperta, s’amaga una història convulsa. La seva situació privilegiada la va convertir en blanc continu de disputes i atacs bèl·lics durant l’edat moderna. Es diu que l’episodi més greu es va produir durant la batalla del front de Pallars, del 1939, que va deixar la vila gairebé en runes com recull el mateix ajuntament. De fet, caminant pels seus carrers encara es veuen vestigis de l’impacte dels projectils a les façanes, com és el cas de la casa Barram, que els veïns expliquen als visitants amb cert orgull, cada cop que aquests engeguen la caminada pel centre històric, per admirar l’església de la Mare de Déu de la Pietat, l’antiga capella de Sant Joan Baptista o el petit cementiri.

Si el desig és passar un parell de nits a la vila, la recomanació és reservar a la casa rural La Comella, on el David i la Cristina atenen cada hoste amb la millor de les atencions, posant damunt la taula la varietat gastronòmica que ofereix el Pallars.

Entre les caminades que es poden fer sortint des de Tírvia, es troba l’antiga ruta de les fargues, que arriba fins a Alins resseguint el riu Noguera en la seva major part, tot passant per Araós i Ainet de Besans. Suposa unes dues hores de duració i la dificultat és moderada.

Per a aquelles tardes de pluja, i si l’escapada és en família, una bona idea és apropar-se a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, a uns trenta minuts en cotxe, i visitar la Casa Gasia, típica masia pallaresa, d’on es desprèn com era la vida domèstica durant la primera meitat del segle XX. Sorprenen dependències com el menjador o la cuina amb la curiosa història de la formatgera, on, segons un ritual de protecció, la mà innocent d’un nen havia de segellar el formatge acabat de fer.