La ruta de Sissí

Una història d’amor de prínceps i princeses, una dona molt guapa, una mare que perd dos fills, una víctima d’una mort violenta... la biografia d’Elisabet de Baviera, emperadriu d’Àustria (1837-1898), ja reunia uns quants trets romàntics i dramàtics per convertir-se en mite popular i el cinema va ser l’eina de difusió perfecta. Avui, la petjada de Sissí continua ben present a Viena perquè qui la visiti es faci una idea de com vivia, de com vestia, de com s’alimentava (poc) o com s’entretenia l’emperadriu rebel. Perquè tot i que el darrer emperador del Regne austrohongarès va abdicar de les funcions el 1918, l’enorme patrimoni de la dinastia dels Habsburg és una de les joies de la corona (mai més ben dit) de la ciutat. I, al centre, la bella i malaurada Sissí.

Al bell mig del centre vienès hi ha el Palau de Hofburg, la residència habitual dels monarques i, a un cop de metro, el de Schönbrunn, la destinació vacacional. Perquè es facin una idea de la rellevància del personatge històric com a (encara) element d’atracció turística potent, entre les diverses fórmules de tiquets per accedir-hi hi ha el sissi pass. Per 51 euros (preu d’aquest estiu) es poden visitar el museu de Sissí i els apartaments imperials del primer i l’interior del segon, amb múltiples i opulentes estances com, per exemple, el saló de ball o la sala on un petit Mozart va tocar per primer cop el piano a la cort, però també les privades, com ara les habitacions del matrimoni de Francesc Josep i Sissí. A Hofburg és on s’aprofundeix més en la persona a través de múltiples objectes: des de les rèpliques dels vestits i les joies més significatius del regnat, com ara el vestit que va lluir el dia abans del casament amb el seu cosí i emperador, fins a tot allò que usava per cultivar l’obsessió per l’aparença física (a la foto, aparells del seu gimnàs particular) o el kit mèdic que s’enduia de viatge. La realitat és que va passar molt de la vida de la cort i que sovint marxava fora d’Àustria. I fora d’Àustria és on va morir; a Ginebra, apunyalada per un anarquista italià. Era el 1898 i, t’ho recorda l’audioguia, diuen que Francesc Josep va dir quelcom similar a “com he estimat aquesta dona”. Una història que usant també alguna dosi d’invenció pel bé de l’efecte dramàtic segueix alimentant guions: a Netflix, una sèrie de dues temporades.