Sospirs amb suplement

No sé ben bé què m’esperava d’Amalfi. Potser un escenari de postal, una costa plena de barques i llimoners, un poble apinyat entre la muntanya i el mar, ple d’escales, terrasses i gelats de pistatxo. I sí, tot això hi era. Però també hi havia alguna cosa més difícil d’explicar: una sensació, una mena de sospir lent que t’atrapa quan hi arribes i no tens cap altra obligació que seure i mirar i deixar la platja per a després.

Per evitar embolics, vam descartar el cotxe. Els revolts de la costa, la conducció amb vocació temerària i els aparcaments a preus de col·leccionista no ens van acabar de convèncer. Vam escollir el ferri: aire a la cara, cap rotonda i l’arribada pel mar, que és com entrar per la porta gran, però amb onades. I és just quan el poble comença a dibuixar-se al fons, entre penya-segats, que t’adones que sí, que això promet. Un cop a terra, tot convida a afluixar el pas. Amalfi no és un lloc per córrer ni per marcar fites. És un d’aquells racons que es gaudeixen sense pressa, perdent-se pels carrerons estrets, descobrint botigues que venen sabons i granissats de llimona, o productes artesanals, i trobant ombres allà on sembla que no n’hi ha. La vida passa entre terrasses plenes, gent que fa fotos –nosaltres també, només faltaria–, i gent fent el ganso a la platja principal. Ara bé, tot això té un preu. Amalfi és car, però no pas perquè s’ho hagi proposat, sinó que ho és perquè tota la Costa Amalfitana ho és, de manera bastant homogènia. No importa si ets a Amalfi, a Positano, a Capri o a Ravello: demanar una cervesa, un cafè amb gel o un plat de pasta pot ser un petit acte de fe. Aquí, el paisatge es paga i l’aire, gairebé també. Ara, com que vas avisat, ho acceptes amb filosofia. Una mica com qui sap que aquell granissat que tens a les mans val més que una pizza sencera a Nàpols, però igualment el prens a glops lents perquè la vista, el moment i l’aroma de llimona et fan oblidar el compte. Hi ha llocs que tenen alguna cosa que no es pot explicar amb paraules ni capturar en una foto. Amalfi, amb tot el seu encant i el seu cost, n’és un. I si escoltes bé –tot i la fressa de les càmeres i de la gent– potser encara sentiràs aquell sospir antic que flota per sobre de les barques, els sostres i les ombres dels balcons. D’Amalfi tornes amb menys diners, però també amb més somriures. I això, ara per ara, no cotitza a la Costa Amalfitana.