El temple de l’últim Kaiser

La catedral de Berlín, coneguda en alemany com a Berliner Dom, s’alça imponent al cor de la capital alemanya, a tocar del riu Spree i dins l’illa dels Museus. La seva gran cúpula verda és un dels símbols més recognoscibles de la ciutat, i tot i que sovint s’hi passegen turistes amb presses, pocs s’aturen a contemplar tot el que aquest edifici explica, en silenci, des de fa més d’un segle.

Construïda entre el 1894 i el 1905 per ordre de l’emperador Guillem II, la catedral va ser concebuda com a resposta protestant a la grandiositat de Sant Pere del Vaticà. No és, tècnicament, una catedral, ja que no té bisbe ni diòcesi, però popularment s’ha mantingut aquest nom, potser perquè Dom sona prou solemne. L’objectiu era clar: glorificar la casa dels Hohenzollern, la dinastia reial de Prússia, amb un temple a l’altura del seu poder.

L’edifici actual és d’estil neobarroc, amb una façana monumental, quatre torres menors i una cúpula central que s’eleva a més de 100 metres d’altura. Aquesta cúpula és, de fet, un dels seus grans atractius. Després de pujar uns 270 graons –cosa no apta per als més mandrosos– s’obté una vista espectacular de Berlín, des de la Fernsehturm fins al Reichstag. Però la cúpula també amaga ferides: va ser greument danyada durant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial i durant dècades només es va cobrir amb una estructura temporal. La restauració definitiva no va arribar fins al 2002, gairebé seixanta anys després.

Un dels espais més sorprenents, però menys visitats, és la cripta dels Hohenzollern. Allà hi descansen una vuitantena de membres de la família reial, entre els quals Frederic I de Prússia. Algunes tombes són obres mestres de l’escultura funerària, però d’altres van quedar malmeses per les bombes i encara conserven les marques del conflicte. És un lloc ombrívol i solemne, carregat de silenci i història.

La catedral de Berlín també té el seu anecdotari: per exemple, durant la Guerra Freda, tot i estar a l’Est, la seva cúpula era visible des del Berlín Occidental. Era, per tant, un record constant del que es trobava a l’altra banda del mur. Els berlinesos la van batejar com “el pastís de noces del Kaiser”, per la seva estructura simètrica i decorativa.