La ciutat del temps pres

Més de quatre mil anys d’història recorren els carrers de la ciutat de Damasc, la capital dels omeies, a Síria, al bell mig de l’Orient Mitjà. De fet, l’orografia del centre històric es conserva com una càpsula del temps per al record dels que ara caminen entre els edificis foradats per bales perdudes i ensopeguen amb els clots provocats per bombes, l’últim record de l’era de Bashar al-Assad.

Damasc té influències d’almenys dotze civilitzacions

Damasc és un mosaic. Una gran diversitat d’influències culturals que han deixat empremta visible a Damasc. El traçat urbà establert pels romans, amb carrers com la Via Recta –avui Bab Sharqi–, que conserva el decumanus romà original i l’arc monumental que, simbòlicament, encara divideix el barri cristià del musulmà. El llegat cristià al barri de Bab Tuma, cor de la comunitat des de l’antiguitat tardana, amb esglésies, capelles i la Casa d’Ananias, que segons la tradició és on Sant Pau va recuperar la vista. La transformació de la catedral de Sant Joan Baptista en la Gran Mesquita dels Omeies, tot mantenint la tomba del sant. Tot es conserva a Damasc, tot forma part de tot. I conviu en harmonia.

El soc Midhat Pasha és una de les artèries comercials més antigues i vives de la ciutat vella de Damasc, un espai on el passat i el present conviuen entre aromes d’espècies, artesania tradicional i veus que ressonen sota les voltes del seu sostre. El soc de l’Est va ser remodelat i rebatejat durant el segle XIX en honor a Midhat Paixà, governador otomà que va promoure diverses reformes urbanes. El sostre de ferro forjat que el cobreix, ara foradat pels trets dels kalàixnikovs que van celebrar la caiguda del règim d’Al-Assad, és una de les seves característiques més simbòliques, així com les banderes de la nova Síria, governada per la milícia Hayat Tahrir al-Sham (HTS).

Però el veritable cor de la ciutat són els seus habitants. És una ciutat viva, poc acostumada al turisme però amable, disposada a parlar i compartir. De les generacions que van precedir-los, de les tradicions que mai moren. Damasc és una ciutat que es perpetua, malgrat que sigui mil vegades colpejada. S’ha perdut incomptable patrimoni a Síria, com el temple de Baalsamin a Palmira o el robatori de 16.000 tauletes a Ebla, originàries del camp d’Idlib –el document escrit més antic del país. Però el seu record mai morirà, els damascens mai ho permetrien.