Eulàlia Grau, Artista
Eulàlia Grau: “La vida es va complicar i no podia tancar els ulls com si res”
Amb 79 anys a l’esquena afirma que l’art ha de ser més que un simple entreteniment, pensament que ha definit la seva obra, com es pot veure a la seva retrospectiva ‘L’art com a compromís ètic’, que es pot visitar a la Sala d’Exposicions de Govern.
Eulàlia Grau
La defineixen com a activista.
Ho soc, però no tot és activisme. La vida se’ns va fer molt complicada i no podíem tancar els ulls com si res, no?
L’art és un compromís ètic?
Per descomptat! Si no, no tindria sentit, seria decoratiu, per entretenir i poc interessant.
Parli’m de la imatge de les llaunes que obren l’exposició.
Consumisme. A Barcelona hi ha zones deprimides. Només interessa el turisme, i s’abandona la gent de la ciutat.
El vídeo dels carros de compra també parla de consumisme?
Hi ha qui omple el carro i després la meitat se’ls fa malbé. Però els súpers fan les coses perquè comprem allò que no necessitem. En canvi, hi ha qui no té ni per una barra de pa.
També va denunciar la discriminació de la dona.
Un treball del 77. Saltava a la vista i no entenc com ningú no deia res. La dona era de tercera categoria, no tenia possibilitats, agafaven depressions d’estar tancades a casa. I la situació a la presó era molt pitjor per a les dones que per als homes, sobretot quan tenien fills.
I amb totes aquestes denúncies mai va trobar obstacles?
Tinc un llibre inèdit que volia publicar, però la censura va arrencar moltes pàgines. Després, el 2013, vaig fer una exposició al MACBA on relacionava la vida de la Maria, dona sense sostre, amb la corrupció. Sortien fotos del rei. Van trucar de la casa reial perquè les tragués, argüint que el rei no estava implicat en corrupció. Les vaig treure i vaig posar el Bárcenas. Ara, però, hi ha les fotos dels dos. Ningú es pot queixar.
Sempre ha fet servir un llenguatge iconogràfic?
És la manera que tinc d’expressar-me. No soc d’escriure textos i menys novel·les. Així em puc comunicar amb tothom.
Ara també amb l’audiovisual.
M’hi trobo còmoda. Vaig començar el 2012. En el darrer treball denunciava el soroll d’alguns carrers de Barcelona on la gent acaba al psiquiatre perquè no pot dormir.
Deia que no tot ha estat denúncia en la seva obra.
No pots estar sempre a l’aguait! Ara treballo en una cosa divertida. Tinc l’estudi al Carmel i uns veïns tenen l’estàtua d’un filòsof grec que utilitzen per penjar roba. Crec que només amb això ja es desprèn una crítica.
Què li demana a l’espectador?
Diàleg. Implicació. Sovint veuen més coses que jo a l’obra que exposo i és enriquidor.
I crear consciència?
Estem adormits i convé que ens despertin, que no assimilem i normalitzem les injustícies.