Pablo Purón: “No hem vingut de fora a pintar quelcom i hem marxat”

Es pot humanitzar la ciutat?

És possible, com a mínim intentar-ho. Les ciutats són organismes vius, però el cotxe i la tecnologia han pres l’espai públic. El nostre deure com a ciutadans, no com a artistes urbans, és tornar-li la humanitat. Per això fem projectes artístics que promouen la cohesió social.

És el cas del mural que han pintat al carrer Riberaigua?

Volem que les claus de l’obra les donin les persones que hi han de conviure i vam fer una dinàmica amb els veïns i veïnes per consultar-los què significa Andorra la Vella per a ells i què destacarien del seu entorn. La majoria parlava de tranquil·litat i vincle amb la natura.

I a partir d’aquí?

Vam fer diverses propostes i dues, Sol i cel i Calma, es van sotmetre a votació. Van ser els mateixos veïns i veïnes els que van escollir Calma. Aquest procés és important per a nosaltres, perquè així es crea un vincle amb l’obra. No som uns nois que han vingut de fora, han pintat quelcom i han marxat.

I què ens trobarem quan retirin la bastimentada?

Treballem amb tipografia i color. L’obra és la paraula “calma” amb lletres superposades que generen uns ritmes geomètrics. No es llegeix directament, és abstracte, però és l’ànima de la peça i és allà. És un paisatge creat a través de la paraula, en què les mateixes formes de la paraula recorden la muntanya.

Què més?

Hi ha una frase sobreimpresa, “La ciutat és un bosc adormit”, d’un paisatgista que Sergio C. Fanjul esmenta en els seus articles i que acaba de tancar el concepte de la ciutat vinculada a la natura.

I tot comença amb un grafiti.

Els que formem Boa Mistura som del mateix barri, de la perifèria de Madrid. Ens vam conèixer pintant grafitis il·legals. Jo dibuixava des que tenia ús de raó i feia grafitis per rebel·lia. El grafiti és un reflex de la societat i d’aquest afany de destacar. Té molt d’ego, és com cridar “jo existeixo”.

Han passat 25 anys des de la fundació de Boa Mistura.

Ha estat un camí sense un full de ruta. Vam créixer, vam estudiar (jo vaig fer Publicitat) i vam trobar altres atributs a l’acte de fer art al carrer com poder expressar-nos i tenir un contacte directe amb els veïns i veïnes sense necessitat d’un biaix com passa als museus.

Afirmen que l’art és un pont.

Es tracta de respondre a unes circumstàncies i a un lloc, i de crear un diàleg amb els veïns i veïnes dins l’espai urbà. L’art, com que no pertany a ningú, és un vehicle que aconsegueix connectar les persones.