Neus Mola: “És una pena que aquest reconeixement arribi tard”

Quines són les dones claus de les quals parla l’exposició?

Són les dones que es reunien clandestinament al restaurant de la Quima. La majoria venien de França i, en retornar a Andorra, la van trobar enquistada i amb una jerarquia de poder dominada pels homes.

I van lluitar pel vot femení.

Volien que la dona tingués un paper més actiu en la societat i aquest era el primer pas. Ho van aconseguir el 1971.

Parli’m de la Joaquima Calvó.

Quan va tornar a Andorra volia muntar un restaurant, però al comú li van exigir l’autorització del seu marit, que era francès. Es va indignar. Ella era la cuinera i l’originària del país. Va començar a buscar altres dones, com l’Angelina Mas, per iniciar una lluita conjunta.

Com reflecteix aquesta lluita al seu quadre?

Represento aquesta societat patriarcal enquistada al passat amb un mur de pedra seca. Llavors sorgeixen els noms brodats d’aquestes dones que estan arrencant la pedra.

Noms que formen una xarxa.

Contraposo l’estructura de la pedra, amb la de les dones. Cap d’elles està per sobre, s’enllacen en una xarxa perquè elles van lluitar conjuntament de manera transversal i flexible.

I el mapa d’Andorra?

Estan teixint un altre tipus de societat, més oberta. A dins del mapa hi ha el cosit i agulles enfilades a cada parròquia. Un cosit obert perquè encara lluitem.

Per què l’homenatge es fa ara?

Va ser idea de la Maite Luque, professora de l’escola Andorrana. Va veure la necessitat que els joves sabessin la història d’aquestes dones pioneres. Ha costat aconseguir aquests drets i és fàcil tornar a perdre’ls si no som conscients i els preservem.

Com va ser el procés?

Vam entrevistar l’Angelina Mas, una experiència colpidora. El punt d’inspiració.

Què li va sobtar?

Tot i estar orgulloses, no van ser conscients de la gesta que van fer. No ho van explicar, va ser una revolta molt silenciada. I és una pena que aquest reconeixement arribi quan la majoria ha mort. Arriba tard.

Però ens fa reflexionar.

En ser itinerant, a cada parròquia s’acosten dones que van participar en el primer sufragi universal. És maco perquè les que encapçalaven el projecte van cercant signatures de totes casa per casa. Una lluita transversal i transgeneracional.

Encara lluitem?

La dona continua sent la principal cuidadora i la seva vida professional queda mimvada.