Alfons Valdés: “Sense poesia, l’arquitectura seria un simple recipient”

Quina imatge li ve al cap en sentir la paraula ‘estiu’?

Època de descans, temperatures més agradables, contacte amb la natura.

Com ho trasllada a la pintura?

És un collage amb diferents tipus de matèria. Soc intuïtiu, i sé quan una obra és interessant i quan no. Aquest cop he treballat sobre la base d’un altre quadre que tenia guardat i que em semblava suggerent.

Sent arquitecte, per què tria l’art abstracte?

Un cop vaig visitar el Museu d’Art Abstracte de Conca. Zóbel, pintor d’origen filipí, havia comprat obres de pintors que treballaven l’abstracció, com Tàpies. Em va impactar tant que vaig pensar que també volia ser pintor. La pintura m’ha ajudat a desenvolupar l’arquitectura i no a l’inrevés.

Curiós.

És una sensació extraordinària tractar el color, la matèria. Et dona tantes possibilitats que et permet resoldre amb més facilitat un projecte, una façana, tots els elements que intervenen en una obra d’arquitectura. L’arquitectura ha de tenir una mica de poesia, si no es convertiria en un simple recipient.

Poesia i pintura van plegats?

Són introspeccions de l’ànima.

Això li permet fer una obra genuïna?

No soc convencional, vaig anar a l’escola de Sergi Mas i vaig aprendre tècniques antigues dels pintors romànics. També m’ha interessat molt el taoisme i la pintura japonesa. Em sento més proper a aquesta forma de traç que de l’europeu.

Quan va començar a pintar?

En arribar a Andorra i conèixer la natura i l’impuls de l’aigua de prop, tan diferent a la ciutat de Barcelona.

Si arribés ara, encara quedaria sorprès per la natura?

La natura continua sent a Andorra, però és preocupant la quantitat d’obra que s’està produint. Hem perdut moltes zones del país interessants que ja no es podran recuperar, com la Gonarda. Cada vegada que fas un vial, potser és necessari, però estàs destruint un paisatge de natura important.

Parli’m del títol de l’obra, ‘Univers 02’.

En fer-te gran, penses en el cosmos i el més enllà. Els nens neixen amb tot el coneixement transmès de la cadena humana i de tota una càrrega genètica que s’enfila fins als inicis. No estic segur que transcendim, crec que el que roman és el que hem deixat mentre vivim.

Aquest pensament és el que el fa continuar treballant?

Cal treballar perquè les muses no marxin.