Roser Casanovas: “Quan tens un pare que ha estat el número 1 costa mostrar-te”

Defineixi ‘estiu’.

Un període que ens convida a relacionar-nos més, a sortir a gaudir del sol i dels beneficis que ens porta el clima.

Com ho trasllada a la pintura?

Fa tres anys que he començat a treballar amb l’aquarel·la, un medi ràpid, però que requereix gran preparació. I el que he fet és representar amb aquesta tècnica com la gent comença a sortir a les terrasses. De fet, l’obra es diu Terrassa.

La terrassa és cabdal a l’estiu?

És un punt de reunió i la possibilitat de dedicar una estona a trobar-te amb els amics i viure d’una altra manera.

Com és l’encaix amb l’exposició col·lectiva?

Enriquidor. Tots els artistes som diferents. Creem a partir del nostre punt de vista, del que ens ha inspirat i a través de tècniques diferents. Hi ha mil maneres d’expressar-se i cada persona és única!

La natura acostumava a protagonitzar les seves pintures.

Em preocupa la preservació de la natura. Vivim en un paradís i no el cuidem! Però aquest cop he volgut retre homenatge a l’ésser humà i la riquesa que generen les trobades.

Ve d’una família d’artistes.

El meu pare, Gabriel Casanovas, va tenir una trajectòria destacada en l’àmbit nacional i internacional i sempre deia que el seu gran mestre era l’avi. Era polifacètic i també feia encàrrecs per al clergat. Feia altars, retaules, daurava i cisellava. Era gairebé únic. Va morir quan tenia 12 anys.

I vostè no va provar de pintar fins al 2009.

No em preguntis per què. Suposo que quan tens un pare que ha estat el número 1 costa sortir i mostrar-te. Em pensava que no tenia talent. Fins que un dia em vaig donar l’oportunitat. Em vaig sentir molt còmoda. Anava a les classes de la Dolors Novelles, que es va sorprendre que no hagués pintat abans, perquè hi veia molt de talent.

Vostè no n’era conscient?

Sincerament, no, però de seguida es va convertir en necessitat.

Necessitat?

Com quan obres una aixeta i ja no la pots tancar. Era deixar fluir tot allò que havia retingut.

Creu que el seu pare n’estaria orgullós.

Moltes vegades m’ho he preguntat i penso que sí, perquè soc una artista d’aquesta època. Probablement, si ell hagués viscut jo hauria continuat amb l’històric familiar, però aquesta és la meva pròpia empremta. Ell va refermar-se en la seva davant el seu pare i així ho ha de fer cada artista, perquè és el que et dona personalitat.