Ian Moya: “Els escenaris són la droga necessària de l’artista”

Què és el Music Meets Festival de Gran Canària?

Un festival que barreja música, moda, turisme i gastronomia, en què es fan els MMT Awards. En la primera presentació vaig cantar i ballar Unforgettable, de Marcus & Martinus.

I va arribar a la final.

Sempre vols que et seleccionin, però igualment va ser una sorpresa. I a la final vaig interpretar O tu o ninguna, de Luis Miguel, i Sway, de Michael Bublé.

Per què aquestes cançons?

Són els meus referents musicals. Luis Miguel és el repte vocal que sempre m’he proposat, té cançons vocalment molt complicades i un tipus de música ric en l’àmbit teòric, amb molta complexitat. I Bublé perquè m’identifico amb la seva veu i amb el que escriu.

També té les seves pròpies composicions.

Sí, estic en cerca activa de productors i finançament per poder realitzar-les. M’agrada experimentar i vaig provant des de pop fins a balades o boleros. Un ventall gran per poder trobar el meu camí.

Com comença aquest camí?

De forma autodidacta. Després vaig apuntar-me al Cor de Rock d’Encamp, amb la meva germana, i a poc a poc vaig descobrir que m’agradava cantar sol i que era una manera de poder expressar-me i ser jo mateix.

Una forma de trobar la seva identitat?

Va sortir sobretot a la pandèmia. Estava en plena adolescència tancat a casa i va ser... bloqueig mental. Amb la música vaig canalitzar idees i tots els canvis que trobava en el meu propi cos.

Un procés alliberador.

I un espai on sentir-me segur en un moment en què no teníem la possibilitat de parlar amb la gent cara a cara.

Què li donen els escenaris?

Sempre dic que són la droga necessària de l’artista. L’adrenalina de sentir que el que fas agrada al públic és el que et dona ganes seguir treballant cada dia i continuar picant pedra.

I els nervis?

Les mans poden tremolar molt, però quant a la veu sempre l’he sabuda controlar. Estàs nerviós, però en posar un peu sobre l’escenari desconnectes de la realitat. Un efecte estrany, com si entressis en una espiral que surt de la realitat.

La seva por més gran?

Deixar de gaudir cantant.

Fins on voldria arribar?

Els meus referents són Dua Lipa i sobretot Troye Sivan, perquè s’allibera dels estàndards del pop masculí, trenca amb les barreres estètiques i és un referent del col·lectiu homosexual.