Gemma Calduch: “Em serveixo de la sirena per parlar de la condició humana”

Gairebé teníem oblidades les sirenes.

Va ser un dels motius pels quals vaig escollir aquest mite. De petita m’agradaven molt, i al principi volia fer una novel·la que parlés de la sensació d’estranyesa, de no encaixar al món. Les sirenes, en no ser de mar ni de terra, em servien per fer-ho.

Per què una distopia?

Ho deixo clar al principi del llibre “en algun lloc d’aquí molt de temps”, però al lector li queda la sensació d’estar com a l’edat mitjana, perquè plantejo un món preindustrial, sense electricitat i retrato un poble de pescadors que viu en precarietat, en un món hostil on sempre fa fred i on domestiquen sirenes per sobreviure.

La seva sirena no és l’habitual.

La idea que tenim de sirena ve d’una cultura i d’un punt de vista masclista. Volia fer un contrarelat. Un enfocament desproveït de connotacions màgiques o romàntiques. Em serveixo de la sirena per parlar de la fragilitat humana, de l’amor i de la nostra relació depredadora amb la naturalesa.

Hi ha una lectura ecològica?

Hi ha moltes capes, i al fons hi ha també aquesta reflexió sobre què estem fent amb el planeta, si volem seguir així, i com tractem els animals. Som superiors als animals? Qui és més animal o més monstre? Aquests suposats monstres o els humans?

L’amor també hi té cabuda?

El motor de la història és l’encàrrec que fa la líder del poble al domador de sirenes, quan li diu que esbrini la veritat que amaguen les sirenes, perquè la llegenda diu que en elles hi ha tot el coneixement del món. A partir d’aquí, veurem les relacions dels habitants on l’amor és un element de redempció i de salvació davant situacions i circumstàncies molt dures.

Per què aquest títol?

És un vers del poema de Joan Maragall, ‘L’Empordà’, del tros de la conversa entre un pastor i una sirena, que em semblava preciós. Li escau bé a la novel·la perquè faig servir una prosa poètica per crear aquesta atmosfera atemporal.

És la seva obra debut.

Fa 14 anys vaig començar un curs de narrativa a l’Ateneu Barcelonès i va ser on vaig gestar aquesta idea, però van passar 9 anys i durant la pandèmia va ser quan la vaig recuperar.

I ja no ho va deixar.

Va haver-hi moltes reescriptures. Recordo llegir La mort d’Ivan Illich i entendre la potència de l’escriptura pura i simple i vaig refer moltíssim el llibre.

Continuarà escrivint?

Tinc un projecte de novel·la en què vull seguir parlant de temes realistes però amb una pinzellada de fantasia.