Gerard Navalón i David Haro: “En un art col·lectiu ets tan bo com els que et rodegen”

La Dama Blanca’ comença a tenir un recorregut important.

David: L’important és haver culminat el curt després de cinc anys i de totes les dificultats. Considero un èxit que arribi a les pantalles.

Gerard: El premi del públic de l’Ull Nu ens ha fet il·lusió, vol dir que hem sabut arribar als de casa. També el fet d’obtenir reconeixements en festivals internacionals, però m’ha sorprès no trobar més produccions d’Andorra i crec que l’audiovisual s’hauria de potenciar perquè tenim capacitat, paisatge i infraestructura.

De fet, un dels punts forts del curt és el guió.

G: La productora, Contraban, ens va plantejar fer una relectura de Fiter. Llavors vam situar la història a l’Andorra de postguerra, on arriba un mossèn enviat pel bisbe que ha d’investigar què està passant i per què hi ha dones que perden els fills.

D: És un thriller psicològic i una adaptació contemporània de la llegenda de la Dama Blanca, una metàfora de com estem actualment, assenyalant aquelles coses que estan en crisi.

Quines?

D: La relació entre els poders fàctics i la gent del carrer.

G: I la relació amb la frontera, que sempre ha estat complexa.

Dèieu que l’escriptura us va portar tres anys.

D: En part perquè ho hem de compaginar amb les nostres feines, en part perquè tot i que sempre diem que som un monstre de dos caps, ens hem de posar d’acord, i, a més també la dificultat per adaptar el llibre.

Vau comptar amb actors reconeguts com Jordi Sánchez

G: Els actors van facilitar molt la tasca, escoltaven, aportaven idees i també van ser generosos, per exemple, vam aconseguir assajar molt.

D: En un art col·lectiu al final ets tan bo com la gent que et rodeja. Tenint actors de la talla de Sánchez, els has d’escoltar i segur que aprens, ara bé, sense perdre el projecte de vista.

Alguna anècdota?

G: Estàvem rodant al coll de la gallina, i Sánchez havia de venir corrents i va relliscar com un sac de patates. Es va fer el silenci. No el vèiem al monitor. Llavors el David, amagat, em va empènyer perquè anés a veure si estava bé. Sort que es va aixecar, va riure i vam continuar.

D: S’ha d’entendre que havíem lluitat molt per tenir-lo aquí. Trucades a agents, assegurances signades, promeses... Per fi el teníem allà caracteritzat com volíem, intentant tirar endavant un projecte que demostrés que a Andorra poden passar coses... quan va caure em volia morir.

Per fi arriben les projeccions a l’Illa. Quina és l’expectativa?

D i G: Sobreviure!