David Fernández: “Al principi em pensava que era l’únic gai d’Escaldes”

David Fernández o Princesa d’Escaldes?

El meu nom artístic és DD Fernández, Princesa d’Escaldes. DD m’ho deien a l’escola, i allò de princesa és bastant divertit i recent. Caminant per Carlemany amb un amic, tothom em saludava, i al final va dir “sembles la princesa d’Escaldes”!

I ara amb aquest personatge presenta un xou.

Gai i figura, una barreja de les meves inquietuds, i les ganes d’explicar les pífies que he tingut de la meva vida.

Un exercici d’honestedat?

Podria dir que sí, perquè és un ésser basat en les meves vivències des de nen fins ara, en to còmic i musical. Coses que normalment no explicaríem i des d’un punt de vista LGBTIQA+.

Parli’m d’aquestes vivències.

La meva infància va ser molt normal i divertida, l’únic que era una mica “mama, no et separis mai de mi”. I de ben petit ja vaig adonar-me que a les nenes les volia com a amigues.

I arriba l’adolescència.

Notes que les coses són diferents, que dius “ah, això no és com m’ho havien explicat les princeses Disney”. Al principi em pensava que era l’únic gai d’Escaldes, sentiment comú en el col·lectiu, sobretot abans que no hi havia visibilitat, però als 14 anys ho vaig explicar als amics i va ser molt natural.

I a la família?

Als 18. En tenir una relació propera a la mare, tenia un sentiment de no molestar o defraudar. Mirant-ho de lluny, penses “mira que eres tonto, fill meu”. Vaig anar amb el tanc, sense preparar el terreny. Estava sortint amb un noi i el vaig portar a casa directament.

Per què l’humor?

Primer, soc de vocació bocamolla, i després penso que arriba més fàcilment. Hi ha coses delicades, perilloses, fins i tot dramàtiques, però amb temps i ironia, entren millor.

Fa que hi reflexionem?

Parlo de temes com la visibilitat, l’acceptació d’un mateix i l’ús d’aplicacions que poden portar a situacions delicades. Faig pensar com ens relacionem dins i fora la comunitat.

Quin objectiu persegueix?

Rut Casabella, cap dels Museus, va dir que amb aquest espectacle es volia afirmar que els espais culturals són per a tothom. Jo afegeixo que, a més, tenen visibilitat. Si aconsegueixo que algú dels que m’escolti pensi que un dia pot explicar la seva història, estarem incloent el punt de vista del col·lectiu.

Segueix estigmatitzat el col·lectiu LGBTIQA+?

I tant! Encara hi ha por al que és diferent. Però, aviam, si pensem una mica, que no som tots diferents?