Kiko Castillo: “La meva dona em va donar la segona oportunitat de viure”

Preparat per al Mundial?

Faré la contrarellotge de 10 quilòmetres i el circuit en línia, de 30. Estic entrenant des del novembre.

Molts quilòmetres acumulats.

De l’ordre d’uns 400 per setmana i ara m’estic afinant. És el que busquem els ciclistes, ser forts i perdre pes!

Quines són les sensacions?

Diverses. Després del cop moral que suposa saber que no et funcionen els ronyons, hi ha un primer moment d’acceptació, després de conviure-hi i ara l’esperit de superació. Abans competia i ara hi vull tornar, però per superar-me a mi mateix. Per demostrar que tot i estar malalt es poden fer coses i donar exemple a altres malalts.

Ha fet ciclisme tota la vida?

Des dels 24 anys. Començo a competir amb Masters 30, feia la Copa Catalana, la Copa Lleida, i vaig continuar amb Masters 40, amb alguna copa a Espanya. Així fins als 52 anys.

És quan li diagnostiquen la malaltia.

Els meus ronyons havien deixat de funcionar, no filtraven i vaig entrar a diàlisi.

Com va rebre aquesta notícia?

Els dos primers dies d’estar ingressat no volia veure ningú, només la dona. El meu primer objectiu era parlar amb el metge per saber si podia continuar fent esport. Em va dir que sí, que anés fent si em veia capaç.

I ho feia?

Quan sortia de diàlisi, quedava molt fluix perquè et baixa molt la tensió. Recordo que més aviat m’arrossegava amb la bicicleta pels llocs, però tot i així ho feia. Ho necessitava.

Quan fan el trasplantament?

Als tres mesos, gràcies a la meva dona, la Meri, amb qui era compatible. Ella em va donar una segona oportunitat de vida.

No va haver de recórrer a la llista d’espera.

Allà pots passar-te anys esperant que et toqui i que sigui compatible. Per això és important que la gent es faci donant.

Què diria a algú que s’ho està pensant?

Soc molt clar i entenc que és una decisió personal, però quina utilitat té un òrgan, un cor o un ronyó, dins una caixa quan estàs mort? En canvi, sent donant pots allargar la vida d’una persona.

Contundent.

És important.

El més difícil de tot el procés?

L’acceptació. Sempre he fet esport i m’he cuidat. Dius: “Per què a mi?” Però és el que hi ha.

I ara?

Medicaments, treballar i cuidar la família. Una vida normal.