Ramon Mirabet: “Intento fer una música honesta on em pugui reconèixer”

Es retroba amb Andorra.

És la tercera vegada que vinc i em ve molt de gust. La idea del Jambo, de tocar al carrer, té molta trempera!

I amb nou àlbum sota el braç.

V és un disc que em connecta amb el primer treball, que tenia un so de banda, més orgànic, de la cançó tal com raja. Però després també té una postproducció més elaborada, amb un so més pop, lluminós i d’estadi. Té una mica de tot.

Diria que és un disc eclèctic?

Quan vaig ensenyar els temes als músics era com: “Hòstia, aquestes cançons se’n van d’un lloc a l’altre!”, però és una percepció de músic. Per a mi era important que cada cançó tingués la seva pròpia ànima i que trobés el seu lloc al disc.

També hi ha molts idiomes.

Intento ser honest amb la música i reconèixer-me en cada cançó. En aquest disc hi havia cançons que les havia pensat en català i castellà. N’hi ha una que és una conversa amb el pare, que parla català.

Parli’m d’aquesta cançó.

Per sempre més és un diàleg que no vaig arribar a tenir amb el meu pare. Eren uns dies abans que morís. Estàvem els dos, jo tenia la guitarra i vaig compondre tres acords que van quedar en algun racó del meu cap. Dos anys més tard, en fer el nou disc, van aparèixer i vaig decidir fer una cançó parlant d’aquell moment.

Un homenatge.

Als meus discos hi ha constants homenatges als meus pares. De ben petit es respirava molta música a casa, però alhora em van donar molta llibertat, deixant que triés el meu camí i que tingués les meves pròpies equivocacions.

A l’inici tocava al carrer.

Van ser sis anys. Tenir el carrer d’escenari m’ajudava a trencar moltes barreres i vergonyes.

Vergonya?

Sí, al principi em feia vergonya cantar. I els primers tres anys només tenia la inquietud de viatjar i viure experiències. Després ja em vaig instal·lar a París, a Montmartre, amb l’objectiu d’aconseguir diners per gravar el primer disc.

Com recorda aquells dies?

Amb molts dubtes sobre el meu futur. Cada dia era una pel·lícula diferent. Havies de fer-te lloc entre els venedors ambulants, artistes del carrer, fins i tot lladres, però em vaig fer estimar. Mirant enrere és una de les etapes més boniques i valentes de la meva carrera. I m’agrada del Jambo que recupera aquest aire bohemi i trapella.

Cada concert és únic?

Sempre, si no fos així deixaria la música demà mateix.