Roser Porta, filòloga
Roser Porta: “No hem après absolutament res de l’horror nazi”
És de la Seu i té 54 anys. Especialista en literatura contemporània, és coautora amb Jorge Cebrián del llibre ‘Andorrans als camps de concentració nazis’ i avui participarà en l’acte commemoratiu d’Anne Frank que se celebra al teatre la Valireta d’Encamp.
Roser Porta Filòloga
Què té ‘El diari d’Anne Frank’ que sempre hi tornem?
És un testimoni universal. El d’una persona perseguida, estigmatitzada i amagada que viu la por i la guerra. A més, és una adolescent que està descobrint el món, l’amor, la vida. Podríem trobar ara moltes Annes Frank que es refugien en un diari.
I és un testimoni pur.
Sí. Li regalen el diari quan té 13 anys, just quan s’ha d’amagar amb la seva família, i durant dos anys l’escriu, del 1942 al 1944, fins que són descoberts i són traslladats a un camp de concentració. Ella volia ser escriptora i periodista i guarda el diari amb recel. El pare, l’únic supervivent de la família que torna del camp nazi, el troba i el publica el 1947.
Recorda la primera lectura?
Em va generar un sentiment de tendresa, davant d’algú tan jove, i d’angoixa pel seu patiment. Quan estàs llegint aquest diari en saps el final i és trist.
Per què aquest homenatge?
És una iniciativa de les biblioteques d’Encamp que també han preparat un documental ara que es compleixen 80 anys de la seva mort. També es reconeixeran i homenatjaran els andorrans víctimes del nazisme i de la II Guerra Mundial.
Vostè va fer una investigació.
Amb el Jorge Cebrian vam documentar la història de 13 andorrans que havien estat detinguts a França i deportats als camps de Buchenwald i de Mauthausen. El llibre va ser publicat el 2009.
Què la va sorprendre?
Fins al moment es parlava d’un sol andorrà deportat als camps, Anton Vidal. Descobrir que en la memòria popular hi havia més d’un cas i revelar aquelles històries silenciades juntament amb les famílies va ser sorprenent.
Per què aquest silenci?
És habitual en les víctimes. Han viscut el màxim horror i la seva mesura de supervivència és l’oblit. A més, molts eren incompresos.
Incompresos!
Van ser qüestionats. Alguns tenien la culpa del supervivent i fins i tot se suïcidaven. El trauma era tan profund que és lògic que optessin pel silenci.
I els seus fills?
Si un tema provoca dolor no hi insisteixes. No és fins a la tercera generació, els nets, que hi ha prou distància emocional per intentar tornar a parlar d’aquesta història, per descobrir-la.
Hem après d’aquests errors?
Som com els hàmsters, donem voltes a una roda endavant i endarrere, sense moure’ns gaire del mateix lloc. És evident que no n’hem après absolutament res, d’aquest horror nazi.