David Rojo, Jugador d’handbol
David Rojo: “El meu objectiu amb l’handbol és gaudir i competir”
30 anys i mitja vida practicant l’handbol. És internacional amb la selecció absoluta, i ha estat un dels integrants de l’HC Serradells, que acaba d’aconseguir l’ascens a Segona Catalana després de finalitzar la competició en segona posició.
David Rojo
Acaben de pujar, contents?
Sí, estem molt contents. Hem treballat de valent tot l’any, des de principi de temporada era l’objectiu, ho hem treballat i es posa bé complir les fites i els objectius que et poses.
S’ho esperaven?
Des del dia 1 hem treballat en aquest sentit. És veritat que sabíem que no seria fàcil perquè els equips posen les coses difícils. Potser esperar-ho no, perquè un any és molt llarg i passen moltes coses, però sabíem que podíem.
Quin ha estat el moment clau?
El penúltim partit abans de Nadal, i també a l’inici de la segona volta, perquè tot i perdre contra rivals directes, no vam desesperar-nos i vam seguir fent la nostra feina sabent que tindríem l’oportunitat.
I ara què?
La idea de seguir pujant és molt maca, però ens hem d’adaptar a la categoria i la resta d’equips tenen també el mateix objectiu. Al final puges un nivell, però també augmenta la dificultat o l’exigència. Seria el somiat fer com l’escuma i seguir pujant, però el primer que hem de fer és adaptar-nos.
L’ascens pot ajudar també la resta de l’handbol del país?
Sí, crec que el fet que els més grans complim objectius pot fer també que la gent s’engresqui i que sigui profitós.
Com veu l’handbol al país?
Des de la federació es treballa bé. Al final vivim on vivim i l’handbol no és dels esports més practicats, però em consta que es fa bona feina a les escoles per tornar-li la visibilitat.
I amb la base?
Sí, s’intenta fer les coses bé i engrescar, però és difícil. Si ja ho és a un lloc amb tradició com Catalunya, aquí encara més, però als petits els agrada.
Com va començar?
Fa 15 anys. Havia tocat molts pals, van dir de provar-me l’handbol, i vaig trobar el meu lloc.
Deu ser dels pioners.
Quan jo vaig començar era més difícil perquè no hi havia federació ni quasi base. Ara, per sort, això ha canviat i nanos de 6, 7 o 8 anys ja poden començar a familiaritzar-se.
També juga amb la selecció.
És una sensació completament diferent. Amb el club tens sentiment, però saltar, cantar l’himne i portar els colors d’Andorra és molt especial.
Són tots amateurs, és fàcil de compaginar amb el dia a dia?
Ho portem més o menys bé. T’has de buscar la vida, però al final ens adaptem.
I quin objectiu de futur té?
El meu objectiu amb l’handbol és gaudir i competir.