Ester Ivernon: “L’evolució de la protagonista m’ha ajudat a fer el meu dol”

És difícil tancar una trilogia?

Soc de les que treballen amb escaleta, però també em deixo portar per la història i no volia que aquesta fos només una novel·la de tancament. Havia de tenir entitat pròpia i això va fer més llarg el procés d’escriptura.

Què els espera als personatges?

Hi ha dues línies temporals, una situada als setanta i l’altra a l’actualitat, on aprofundim en els conflictes de la família. Poso els personatges fora de la seva zona de confort, on han de triar entre l’amor o la por. Parlo molt del perdó. Crec que perdonar, començant amb un mateix, és essencial, perquè si no la culpa i el rancor s’enduen la felicitat.

Per què Albons?

És un accident de Google Maps! Volia situar el llibre a l’Empordà i que la Marina pogués arribar caminant fins a Sant Martí d’Empúries. Jo passejo per la platja i és terapèutic, i volia que la protagonista també tingués aquest recurs.

Per què aquesta protagonista?

Vaig iniciar la novel·la amb 47 anys. És quan comences a notar que la societat et va fent fora. Volia reivindicar aquesta etapa vital de les dones, visibilitzar-la. La trilogia s’inicia quan la Marina té 57 anys.

Encara s’invisibilitza les dones de més de 50?

S’ha canviat molt en els darrers anys. Nosaltres mateixes estem donant guerra per fer-ho. No és increïble que les protagonistes de Just like that tinguin la mateixa edat que les dones de Las chicas de oro?

I què passa amb l’amor després dels 50?

És possible, per què no? La protagonista és vídua i es torna a enamorar, ella no es tan promíscua com la seva amiga, però és que a la Joana li costa obrir-se a l’amor.

S’identifica amb la Marina?

No volia que s’assemblés a mi. Però he de dir que la seva evolució m’ha ajudat a superar conflictes interns, a fer el meu dol i perdonar.

Dol?

He estat 28 anys al món de la moda i m’encantava, però de mica en mica sentia un malestar que em condicionava la vida personal. Recordo un vespre que el meu fill va arribar queixant-se del món. Li vaig espetar: “Carinyo, jo també tinc problemes, però m’aguanto.” Això era el que volia ensenyar-li? L’endemà li vaig dir que m’havia equivocat i que canviaria. Vaig decidir que escriuria.

Creu realment que som capaços de perdonar?

Sí, però suposa una mirada interior, plorar i reflexionar. És un aprenentatge i una benedicció perquè ens fa ser com som.