Marta Calvo: “Sovint ens centrem en els joves en risc i oblidem les mares”

Com arriba al ‘coaching’?

Una persona molt propera a mi va tenir un problema emocional greu i jo no tenia les eines per ajudar-la i no sabia com actuar. Vaig decidir formar-me per poder-la acompanyar.

Què va descobrir?

Em vaig adonar que a qui havia d’ajudar era a mi mateixa, necessitava trobar-me per poder guiar aquella persona, i ha estat un viatge meravellós cap a l’interior.

Ara és voluntària a l’ADJRA.

Volia aportar el meu granet, i ajudar aquelles persones que viuen situacions complicades i no tenen recursos per a un acompanyament emocional. Dins l’ADJRA faig acompanyament a les mares dels joves en risc, és a dir, joves que pateixen bullying, tenen malalties mentals o pateixen addiccions. Molt sovint, ens centrem en els mateixos joves i oblidem els cuidadors, la família.

I com ho fa?

És un acompanyament. Jo no soc terapeuta i no tracto els traumes, però ofereixo a les mares un espai segur, una bombolla de no judicis, on puguin expressar tot el seu sentir i on puguem posar llum a les emocions i a com gestionar-les amb una escolta activa.

Ignorem les emocions?

Molts cops ens omplim de culpa i no entenem que fem les coses el millor que podem. I no està malament plorar, entendre què sento i amb quina finalitat ho sento, més que el perquè.

Hem de parar a reflexionar.

Intento activar les palanques de la consciència i la responsabilitat. Primer la consciència, perquè anem amb pilot automàtic sense saber què és el que ens mou i on volem anar. Un cop creada aquesta consciència llavors sí que podem activar la responsabilitat.

I quan acaba la sessió?

Senten que han estat escoltades, que feia molt de temps que no tenien un espai per a elles i entenen que si jo canvio, tot canvia. Al final, són conscients que necessiten un autoconeixement que no tenen.

Està preparada Andorra per atendre aquestes situacions?

Estem avançant molt en l’àmbit de protocols i les associacions fan una tasca important d’orientació, tot i que encara falta perquè al final estem en una societat que no està sana.

Les mares continuen sent les principals cuidadores.

M’encantaria fer l’acompanyament a un home, seria preciós. Però la realitat és que només venen les mares. Suposo que continua sent la dona qui exerceix el rol de cuidadora. A poc a poc s’haurà de reprogramar, però és difícil.