Laura Martín: “Sempre portaré amb mi haver cantat l’himne del meu país”

Ha protagonitzat un dels moments més emotius dels Jocs.

Ha sigut un somni haver cantat l’himne del país a casa. Va ser un moment especial que portaré sempre amb mi.

Com es construeix un ‘moment’ així?

A l’octubre l’Oriol Vilella em va fer la proposta i vam començar a treballar amb l’equip fent l’arranjament. Una versió més lenta amb violins, amb les veus de les nenes de cor, on també vam mirar les intencions vocals.

Què perseguien?

Una versió més escenogràfica, que no fos simplement pujar i cantar, que tingués un punt d’espectacularitat i d’emoció. Crear un moment màgic.

Els nervis devien aflorar abans de sortir.

Recordo estar amb les nenes i sentir vertigen, perquè al final era cantar l’himne d’un país, que es diu ràpid, però sobretot era cantar l’himne del meu país a casa meva. Era emocionant. Eren ganes de sortir, gaudir i compartir-ho amb elles.

Va ser així?

Vaig sortir concentrada per fer la feina correctament, en lloc de deixar-me dur pel moment, així és com controlo els nervis. Després em va semblar que tot havia passat en un obrir i tancar d’ulls, i no n’era conscient. Vaig necessitar temps per assimilar les emocions.

No arriba un moment que s’hi acostuma?

El fantasma de l’Òpera l’he fet quasi 600 cops i arriba un punt que forma part de la rutina, però vaig viure l’himne com una estrena. Més encara, perquè de cop i volta era a casa, cantant aquest himne tan significatiu per a mi.

Algun tip o mania abans de pujar a l’escenari?

No puc pujar si abans no m’he rentat les dents i he pixat! També faig escalfament físic i vocal, repasso la cançó i em repeteixo un parell de frases.

Quines?

Vaig a un filòsof, David Murias, i treballem l’empoderament per pujar a l’escenari, així em concentro i recordo que hi vaig a gaudir i que ho faig per mi.

Porta des dels cinc anys fent interpretació.

Era tímida i em van apuntar a teatre per superar-ho. Vaig descobrir que era feliç. Res més em dona aquesta satisfacció.

Tot és felicitat?

Està romantitzat, però és una professió dura. És molt competitiva i reps molts nos. Has de ser fort per no sentir-te inferior i caure en la negativitat.

Algun projecte entre mans?

Un musical a Madrid, el que sempre he somiat. S’estrena al novembre.