Javier Cacho, Físic atmosfèric
Javier Cacho: “L’Antàrtida és com un canari a la mina de carbó”
Té 72 anys i va participar en la primera expedició espanyola a l’Antàrtida, continent del qual ha escrit nombroses pàgines i que per a ell és símbol d’esperança. Avui es reunirà amb els estudiants i després oferirà una ponència al comú d’Escaldes a les 19.30 hores.
Javier Cacho
Es compleixen 200 anys del descobriment de l’Antàrtida.
El darrer continent descobert, però si ho pensem des d’un punt de vista històric, és a tocar de la cantonada.
Es reunirà amb els estudiants.
Vull parlar de la fragilitat del planeta. L’atmosfera és una capeta de 5 quilòmetres d’altura, però manté la vida. Cal cuidar-la. Per què l’Antàrtida? És on es produeixen les grans manifestacions del canvi climàtic. Com un canari a la mina de carbó.
Ens vol parlar d’esperança.
L’Antàrtida és l’únic continent sense armes ni fronteres. Regna la cooperació i la solidaritat. És així, no són paraules altisonants. El Tractat antàrtic va néixer el 1961, en plena Guerra Freda. En el moment més difícil van ser capaços de construir una espècie de paradís. I si ho vam fer llavors...
No podem donar la situació actual per perduda.
Com deia Shackelton, per als valents el pitjor es transforma en el millor sobtadament.
Parli’m de la primera expedició espanyola a l’Antàrtida.
Era el 1986. Col·laborava amb la Comissió Nacional d’Investigació de l’Espai estudiant l’ozó, quan va sortir el forat. Era a primera línia. “Soc qui més sap d’ozó a Espanya”, pensava. Tots volíem anar-hi per aclarir-ho. Vaig tenir la sort de fer-ho.
D’on surt l’interès per l’ozó?
Va ser amor a primera vista. Feia quart de carrera i en una classe en van parlar. Em va captivar que un gas amb una concentració tan petita a l’atmosfera fos fonamental per preservar la vida. Vaig fer el que mai havia fet, anar al profe i demanar més informació. Em va enviar a cercar informació a l’Institut Nacional de Meteorologia. Així va començar tot.
Va sortir del patró familiar.
El meu pare era carter, vivíem a Vallecas, un barri paupèrrim, però em van deixar estudiar.
I ara hi ha una illa que porta el seu nom.
Cacho Island. Una història de generositat. Quan els búlgars van fer la base, estaven canviant del socialisme al lliure mercat. Tenien dificultats i vaig col·laborar moltíssim amb ells. 20 anys després van demanar que tingués el meu nom.
Què ha estat el més dur en els viatges a l’Antàrtida?
No pots oblidar la sensació de perill, però la convivència és el més difícil. Parlava amb la dona en morse, després per ràdio, però tots ho podien escoltar!
Mirant enrere, què ha significat l’Antàrtida per a vostè?
El meu passat i present. Potser no ho entén ningú, però és ella la que em crida constantment.