Antònia Pallach Juvé, Escriptora
Antònia Pallach Juvé: “La història contemporània no s’ha ensenyat bé a Espanya”
Filla de Josep Pallàch i Teresa Juvé, va néixer a París i és professora honorífica a la Universitat de Tolosa. Ara, amb 75 anys, publica ‘Rossinyol que vas a França: memòries d’una filla de l’exili’, que presentarà demà a l’ambaixada espanyola.

Antònia Pallach Juvé
Estem davant d’una autobiografia?
És la història de les meves famílies, Pallach i Juvé, des del meu punt de vista, però tot el que explico ha passat. Em semblava interessant perquè és la història de moltes famílies a Catalunya que van viure la moguda d’aquella època. La novel·la va des de principi del segle XX fins al darrer terç.
Un títol molt simbòlic.
Aquesta cançó sempre m’ha agradat. Els pares me la posaven de petita i em feia plorar.
Per què ara?
Sent professora a França, venien alumnes d’Erasmus provinents d’Espanya. Jo feia Història Contemporània d’Espanya i Institucions d’Espanya, i sempre els deia que no vinguessin a les meves classes, que ells ja coneixien el temari. Em contestaven que a Espanya no els havien ensenyat història contemporània del segle XX.
Creu que és veritat?
La història contemporània no s’ha ensenyat bé a Espanya perquè els actors d’aquesta eren vius i no volien parlar-ne gaire. I després els fills, com que no els havien ensenyat gairebé res, tampoc ho podien ensenyar. Espero que això canviï.
Diu que és “filla de l’exili”, n’era conscient de petita?
Els pares sempre m’han volgut explicar d’on venien ells i, per tant, d’on venia jo, tot i fer el possible perquè em sentís ben establerta a França.
Com definiria el seu pare?
Lluitador i moderadament optimista. Creia en el futur, que nosaltres construïm el futur, ara bé, sempre que sapiguem d’on venim i on anem.
Què en pensaria de la política actual?
La seva principal preocupació era Catalunya i la democràcia. En tornar aquesta va venir un socialisme democràtic, i això amb alts i baixos s’ha aconseguit. Ara, el que volia per a Espanya era un federalisme, perquè donava drets i deures a tothom. Això no ho va aconseguir.
I la seva?
Estic d’acord amb ell. El federalisme permetria el reconeixement, no tan sols de Catalunya, sinó d’altres.
Parli’m de la seva mare.
Va fer la resistència a França, però després va denegar la possibilitat de ser francesa quan li ho van proposar. Va dir: “Tot això ho vaig fer per la llibertat, però com que vosaltres esteu reconeixent el règim de Franco, no vull ser francesa.” Tenia les idees clares.
Quin diria que és el llegat de la seva família?
Uns valors basats en el respecte i la democràcia que venen de lluny i que intento transmetre.