Cristina Farriols, Cap de secció de Cures Pal·liatives a l'Hospital del Mar
Cristina Farriols: “Hi ha qui mor sol perquè els seus familiars no gosen entrar”
Actual presidenta de la Societat Catalano-balear de Cures Pal·liatives. Juntament amb el SAAS, aquest dijous i divendres fan la segona edició de les jornades d’aquesta especialització al Centre de Congressos.
Cristina Farriols, Cap de secció de Cures Pal·liatives a l’Hospital del Mar
Encara hi ha qui associa cures pal·liatives a no fer res.
I és al contrari, es tracta de fer el màxim per controlar el dolor i millorar la qualitat de vida dels pacients que tenen malalties incurables i també dels familiars.
Per què són importants les jornades que es faran a Andorra?
És l’oportunitat per unir esforços i compartir coneixements i inquietuds, així com visibilitzar una part natural de la vida de la qual la societat no parla.
Quins canvis hi ha hagut en aquest camp?
Abans, les cures pal·liatives es feien al final de la vida, però ara s’ofereixen de forma precoç, fins i tot quan s’acaba de donar un diagnòstic potencialment incurable. Així, podem acompanyar el pacient en tot el camí. I, a més, és una atenció global, no només del tema físic sinó del psicològic i espiritual.
La musicoteràpia funciona?
Portem 14 anys fent-la a la nostra unitat i els beneficis emocionals són impressionants. Activa totes les parts del cervell, com la memòria, i aporta serenor i il·lusió. És un canal de comunicació que arriba on no ho fan les paraules. I ara s’està integrant la IA.
Com?
Orienta el perfil de la persona, quin ritme li va bé, quin tipus de cançó. Per exemple, quan només es comunica amb els ulls, hi ha un programa amb què pot tocar instruments mirant la pantalla.
Els psicòlegs també deuen ser fonamentals.
Quan vaig començar, no n’hi havia. I és un abans i un després, per al pacient i per a la família.
Creu que estem preparats per a l’etapa final de la vida?
En general, no. I això genera moltes dificultats. No només per a la persona que se’n va, també per als familiars que l’han d’acompanyar. Hi ha persones que moren soles perquè els familiars no gosen entrar i ser al seu costat en el procés final. No estan preparats. Cal trencar aquest tabú, que se’n parli i es naturalitzi.
Sembla mentida.
Hi ha moltes situacions de soledat no desitjada al final de la vida. És un problema greu.
Fa vint anys que treballa en aquest camp.
No coneixia aquesta àrea quan vaig començar, però la vaig escollir perquè uneix la medicina amb la part humana i és una motivació constant.
Què li aporta?
Tens l’oportunitat d’entrar en moltes vides. Les persones, en la seva etapa final, s’obren molt i et donen una riquesa impressionant. Llavors, també aprens a viure en l’essencial. És un regal.