Eva Arasa, escriptora
Eva Arasa: “La proximitat pot protegir, però també ser molt opressiva”
Té 48 anys i és de Sabadell, però resident al Principat des de 2009. És periodista, professora i escriptora de poesia i narrativa breu. La seva primera ficció llarga, L’ànima separada del cos, és una novel·la negra que posa el focus en l’assetjament escolar.

Eva Arasa
La novel·la neix d’un relat breu. Com es transforma?
La història va començar com un monòleg interior d’una víctima que està a punt de morir de manera violenta. Tot i això, sent una mena d’alliberament. Aquest relat breu podria haver estat part del meu recull Cossos estranys, però vaig voler anar més enllà i construir tot el que envolta aquest personatge. Paral·lelament, estava treballant el personatge d’una inspectora de policia amb un passat complex. Totes dues havien patit assetjament, i aquesta connexió va donar lloc a la novel·la.
La novel·la negra permet explorar realitats incòmodes?
Sí. La novel·la negra permet mostrar aquests aspectes menys agradables de la societat. No és només una qüestió d’actualitat. Per això, un altre tema que apareix és el de la cacera de bruixes, les dones perseguides per ser diferents. A la novel·la hi ha un relat inserit sobre això, perquè per a mi hi ha un punt comú: persones al marge.
Creu que els joves tenen prou eines per fer-hi front?
Quan ets jove no tens encara les eines per relativitzar les coses. Et pot afectar molt profundament. I la protagonista, la inspectora, és algú que ha après a relativitzar amb el temps, però perquè li ha passat a ella mateixa. No podem demanar als adolescents que tinguin aquesta maduresa.
I els professors?
Les escoles tenen protocols, i sé que s’apliquen. Jo mateixa vaig ser professora durant dos anys i mig. Però crec que encara falten recursos i formació. El professorat ha de fer front a molta diversitat dins l’aula. I sovint és expert en una matèria, no necessàriament en la gestió emocional o social dels alumnes. S’ha avançat, però cal fer més.
Situa l’acció a Andorra.
Perquè és el meu país i perquè el fet que sigui petit em permet explorar les dinàmiques de proximitat. També vaig crear una escola fictícia, però amb elements d’escoles reals: grups reduïts, dinàmiques tancades. Aquesta proximitat pot protegir, però si no encaixes, pot ser molt opressiva.
El seu passat com a periodista hi influeix?
El periodisme et dona consciència de molts temes. La ficció permet parlar-ne d’una altra manera, més lliure. I et permet també abordar temes com el consum de drogues entre adolescents, que potser són difícils de tractar des del periodisme per falta de dades o per limitacions professionals.
Hi haurà una segona part?
Crec que sí. El personatge de la inspectora m’agrada molt i ha connectat amb els lectors. Potser abans publico alguna altra cosa, però la idea és continuar.