Pilar Gabriel: “Vaig posar la meva primera injecció als onze anys”

Sempre ha estat infermera?

Sí. El meu pare era infermer i tenia consulta a casa. Vivíem a Badalona, i hi havia molta feina. La gent no tenia recursos per desplaçar-se i gairebé no hi havia ambulatoris.

Ho va viure de petita.

Vaig posar la meva primera injecció als 11 anys. El meu pare volia que aprengués. Em deia: “Tu punxa!”. L’ajudava a desviar abscessos i aguantava la safata perquè drenés la pus.

I li agradava?

M’encantava. Escoltar, cuidar la gent. Els infermers som una ajuda important dins del diagnòstic. No podem diagnosticar, cert, però podem aportar dades al metge. I ara els metges ens tenen confiança.

No sempre ha estat així?

No. Cadascú té el seu caràcter i manies, però ara l’atenció primària està molt implantada.

I la relació amb els pacients?

El més maco és el vincle. Arriba un moment que et diuen coses que et fan comprendre tota la seva circumstància vital. Llavors intentem que sempre hi hagi la mateixa infermera, i ens venen a consultar sovint.

Més que als metges?

Sovint no hi ha temps d’explicar per a què és un medicament. Nosaltres fem aquesta funció. Quan ho entenen se’l prenen tranquil·lament. El bàsic no és manar, sinó raonar.

Quina crítica faria al sistema?

Cal més personal, perquè vas assumint i no arribes. De vegades et quedes sense menjar. També calen més recursos per a la gent gran.

Quina és la part més dura?

El deteriorament i la mort. La sida. Veure gent jove que moria. I la pandèmia. Entenem un deteriorament progressiu perquè tots arribarem, però no entenem una mort sobtada.

Recorda algú en especial?

Una pacient que s’havia fet mal al dit. Va explicar que la mare havia mort a l’UCI, durant la covid i no s’havia pogut acomiadar. Doncs va resultar que una de les infermeres l’havia estat cuidant i va explicar-li un munt de coses, que si era simpàtica, que si tot el temps parlava dels fills. Va ser màgic. De fet, el dit li va curar sol.

Expliqui-me’n una altra.

Vaig fer el trasllat al pacient que va inaugurar el nou hospital. Es deia Carles.

Repetiria com a infermera?

M’ha donat satisfaccions i no m’ha costat anar als matins a treballar. Però puc imaginar una altra vida, com a inventora, potser.

I ara que s’ha jubilat, què?

A fer coses que no he pogut, com llegir o viatjar.