Emma Regada: “Vivim en una bombolla que ens aïlla de la nostra essència”

De què ens parla ‘Plasticida’?

D’aquesta bombolla transparent en la qual vivim degut a la pressió social i que ens aïlla de la nostra essència. Ens costa deixar-nos anar, ser nosaltres mateixos, el contacte amb els altres. I ho faig a través del cos i del plàstic. El plàstic com aquesta membrana de naixement que acaba sent la bombolla que ens aïlla.

Per què ara?

L’any passat vaig fer una residència a Irlanda i em va frapar la natura salvatge. Vaig començar a treballar amb cos i natura afegint el plàstic, per parlar de com estem d’aïllats tot i que vivim envoltats de natura.

Afirma que hem perdut el contacte entre nosaltres.

Cada cop ens costa més mirar-nos als ulls, conèixer-nos directament, ho fem tot a través de les xarxes, anem pel carrer amb el mòbil al davant i sentim por al desconegut. A més, també hi ha la pressió del que diran, què he de fer i les vides falses que hem creat.

Què veu en la performance?

Quan vaig començar a estudiar Belles d’Arts, a Barcelona, la performance va ser com una teràpia de reivindicació. Necessitava treure el que portava a dins. Durant la meva infància i adolescència a Andorra vaig estar molt oprimida.

Va suposar una alliberació.

Vaig començar a fer crítica a la societat i els estereotips, fins que va arribar un moment que va passar a ser una passió, em trobo a gust treballant amb el desconegut.

Quina rebuda tenen les seves actuacions?

Varia segons el tipus de performance i el lloc. Andorra no està gaire introduïda en el gènere. Llavors he fet performances més poètiques i sembla que entra més. Ara, també n’he fet de més dures, com anar amb rocs lligats als peus, i la gent no entenia res, em tractaven de boja. És significatiu que es prohibeixi l’art al carrer.

Què li sembla això?

Una mentalitat tancada. Tractar l’art com si fos delicte! Què millor que omplir els nostres carrers d’art, de gent ballant, cantant... és una forma d’apropar l’art. Suposo que hi ha por.

També és escultora, dues disciplines molt diferents.

És una manera de desenvolupar les meves facetes masculina i femenina, una més emocional i l’altra més matèrica.

Emma, creu que ens tornarem a mirar als ulls?

Crec que sí. La muntanya s’anirà fent gran fins que es trenqui. Ara hi ha un boom de tornar a allò tangible, hi ha molts tallers de ceràmica, per exemple, i arribarà el moment que necessitarem un altre cop contacte real.