Sergi Martínez, Distribuïdor de peix
Sergi Martínez: “En dos dies només dorms quatre o cinc hores”
Té 48 anys, és d’Andorra i ara viu a la Massana. Fa dos anys que va posar en marxa Peixos Sergi, però ha viscut la professió des de petit. Assegura que el més difícil són les hores a la carretera i la manca de son, però que se supera si s’afronta amb bon humor.
Sergi Martinez
Des de quan es dedica al món del peix?
Com a Peixos Sergi, ara fa dos anys, però els meus pares havien sigut peixaters de sempre, i jo vaig començar amb ells quan tenia 14 anys.
Volia seguir la tradició.
De fet, vaig estudiar electricitat i electrònica, però en treballar amb ells, una cosa em va portar a l’altra. Sentia que m’agradava la feina, perquè parles amb molta gent i és un treball que no para mai. T’acostumes. No hi ha més. És el que sé fer.
Com és el dia a dia?
Baixo a Mercabarna dilluns, dimecres i dijous. Surto a les vuit del vespre d’Andorra i, si tot va bé, a les quatre de la matinada deixo Mercabarna i cap a Andorra un altre cop.
Quin ritme de vida!
Sí. Sobretot perquè per fer el viatge necessites hores per dormir el dia abans, i hores per dormir el dia després. Tot i així, el darrer viatge és el pitjor perquè en dos dies només dorms quatre o cinc hores.
Afecta les relacions?
Has de mirar d’aguantar, no estressar-te i mantenir l’humor per no mossegar el primer que et demani l’hora.
Deu ser dels pocs peixaters a Andorra.
No creguis. Som uns quatre o cinc ben bons.
On arriba el seu peix?
Ara mateix, faig hostaleria i restauració, l’Andorra Park Hotel, El Celler d’en Toni, l’Unnic.
Sempre podem trobar peix fresc a Andorra?
Sí, i tant.
En què ens hem de fixar?
Que estigui dur quan el toques, que tingui els ulls ben macos, que encara brillen, i amb les ganyes ben vermelles.
No és una bogeria venir a Andorra a degustar peix?
El típic és la carn i tenim els nostres plats, però hi ha moltes bordes i molts restaurants, que treballem moltíssim amb peix. A la gent li agrada molt. El que passa és que al final és la butxaca la que mana.
Quina és la demanda estrella?
El salmó. És com el porc. Es pot aprofitar tot, i en ser un peix blau a la gent li agrada. Després hi ha el llobarro o els musclos.
I la demanda més exòtica?
S’han posat de moda les ostres, per exemple, a les pistes. Després per Nadal, les angules, però clar, piquen bastant.
Després de tants anys, quina creu que és la clau?
Prendre-s’ho amb calma, escollir bé els clients, rodejar-te de persones serioses i buscar la millor relació qualitat-preu per aconseguir arribar a tothom.