María Larrea: “Sento que puc pertànyer a molts llocs”

Quin motor la va dur a escriure la novel·la?

N’hi va haver diversos, però tot neix d’un xoc: amb vint-i-set anys descobreixo que soc adoptada. Després de l’impacte, vaig voler endinsar-me en la recerca d’una història, que és la meva. Quina era l’explicació per haver nascut a Bilbao i haver crescut, als vuitanta, a París? A banda de la història, però, hi havia un altre motor important. Soc addicta a la ficció, a la necessitat d’explicar històries... Quan vaig viure el xoc, vaig sentir que aquesta història m’havia d’arribar. La revelació em va fer entendre que havia d’investigar a escala personal, històrica i creativa.

És una apassionada de la ficció, però va acabar narrant una història real, la seva.

El llibre és una novel·la, que quedi clar. No és un relat autobiogràfic. Des del moment en què expresso els sentiments d’uns personatges ja no soc jo, desaparec. Jo no hi era, a Galícia, el 1947, quan va néixer la meva mare. Ni vaig créixer a Bilbao durant la dictadura. Tampoc és un assaig. Hi ha coses reals, però hi insisteixo: soc l’única que controla la part autobiogràfica i el que està construït, la fabrication.

Podríem catalogar el llibre d’autoficció?

Sí, quan penso en la novel·la, puc referir-m’hi com a autoficció, com a ficció autobiogràfica. Són etiquetes que em convencen, que no em molesten.

En primer pla la ficció i, a certa distància, la dimensió personal.

La novel·la conté les dues coses, sí, però van juntes. Algunes vedades creus que inventes una cosa al 100%, però quan crees des de la ficció pots apropar-te encara més a la realitat que quan expliques el que va passar realment; convoques uns fets alterats per la literatura. És una mena de tango.

Va ser dur plasmar part de la seva història?

No parlaria de duresa. És cert que la novel·la exposa temes complicats –violència domèstica, pobresa, incest, exili...–, però vaig treballar amb molta felicitat. Tenia la necessitat d’escriure la història dels meus pares, de transformar-los en herois de ficció. He escrit guions, però mai havia tingut una sensació tan forta. La ficció nodria la realitat. Com més avançava en el manuscrit, més es desenvolupava la recerca personal.

Es defineix com a “parisenca i bilbaïna”. Es poden tenir dos orígens?

Porto una arrel important, que és la basca, però també em considero molt parisenca. Em sento adaptable. Soc, alhora, adoptada i filla d’immigrants orfes. Sento que puc pertànyer a molts llocs.