Anna Simonet ‘Effy’: “Hi ha microllenguatges tòxics que usem sense adonar-nos-en”

Qui és l’Effy?

Fa molts anys, els meus amics em van començar a dir així i, finalment, ho he adaptat com el meu nom artístic.

Quan ho va decidir?

En marxar a estudiar a Barcelona. Estava en una època en què em trobava vivint una part fosca i difícil de mi mateixa, i vaig pensar que seria com començar de zero.

Com definiria el seu art?

Toco moltes coses, però sobretot l’àmbit social. Intento transmetre el que he viscut o el que he vist reflectit i que a la gent li serveixi d’alguna manera positiva, més enllà de l’estètica i del fet que sigui bonic.

De vegades, retrata el dolor.

Un cop em van fer pintar un autoretrat i se’m feia avorrit dibuixar només el que veia i no el que sentia, perquè no m’identificava només per la meva imatge. Darrere una cara, hi ha molt més. A poc a poc vaig intentar representar el màxim de realitats i dols possibles i que això ajudés a sanar.

L’art pot curar?

Crec que sí. Sempre he treballat en el que sentia. Abans d’anar a teràpia, vaig passar una època en què pintava coses molt fosques i doloroses. No sabia que necessitava ajuda ni com expressar-ho. La pintura era com un refugi i podia comunicar el que tenia dins.

També ha treballat el cos.

Des de la perspectiva de la dona. Volia entendre per què ens sentim totes malament amb la nostra pròpia imatge i com és possible que nenes de vuit anys es posin a dieta, per exemple.

I què ha après?

M’he adonat que hi ha microllenguatges tòxics que utilitzem cada dia sense adonar-nos-en.

Per exemple?

Coses com “va, avui em mereixo unes postres” o “aquesta setmana no he anat al gimnàs, així que no puc menjar sucre”.

Al final es queda al cap.

Ara em ve a la ment un anunci d’Andorra on sortien cossos perfectes. És irreal, hauries de passar vuit hores al gimnàs cada dia per estar així. Trobo que fa més mal que bé.

Afirma que la bellesa és a tot arreu, però s’ha de saber mirar.

Hi ha molta grassofòbia cap als cossos no normatius i a mi sempre m’han semblat bonics. Tot depèn de l’enfocament. També hi ha molt tabú amb el dolor.

Què vol dir?

Representava el meu dolor amb colors vius en lloc de tonalitats fosques. Ara pinto paisatges quotidians. La gent potser no hi para atenció, però si els dones una mica d’espai, pots veure com floreixen.