Ezoe Alverola, Taekwondista
“Les expectatives eren com un got que s’omplia fins a vessar”
Té vint anys, s’inicia al taekwondo amb quatre i obté la medalla de bronze mundial per Andorra amb 14. Però la veritable lluita s’inicia durant la pandèmia, quan comença a patir els trastorns d’una malaltia mental. La lluita continua i ara vol ajudar altres com ella.
Ezoe Alverola
Quan s’inicia al taekwondo?
Amb quatre anys. Volia fer kungfu, però em vaig equivocar en picar l’ascensor i vaig anar a parar al taekwondo. Em va agradar molt.
I de seguida comencen a arribar les victòries.
Vaig començant guanyant el Campionat de Catalunya, després vaig quedar primera a Espanya un parell de cops, també vaig quedar primera a l’Europeu de clubs. La medalla més important que tinc és la del Mundial, on vaig quedar tercera. Tenia 14 anys.
S’esperava estar ingressada només un any després?
Ara, mirant enrere, crec que havia d’arribar a moltes expectatives que cada cop eren més altes, l’escola, els pares, els amics, el ballet, el taekwondo... com un got que s’omple fins a vessar. Però aquest primer intent venia precedit d’autolesions que vaig començar a fer-me quan tenia 10 anys.
I ningú ho havia detectat?
Jo no en volia parlar. Encara avui dia em costa comunicar-me.
Què li van diagnosticar?
Anorèxia, però ha variat, ara és depressió major i TEA, autisme.
Creu que a Andorra es tracten bé les malalties mentals?
No gaire. Hi ha casos que un ingrés d’una setmana no ajuda, i per més que t’ingressin un o dos mesos no es millora, llavors el que fan és enviar-te a Espanya. No culpo el sistema sanitari andorrà, però crec que un centre aquí estaria bé. T’envien a fora i si surt bé, perfecte, i si no, és com si es rentessin les mans.
Aquell va ser el primer de molts ingressos, com està ara?
He tingut una recaiguda per Nadal, però continuo endavant. Estic fent coses que em distreuen. Toco el baix, també faig joies, ballet, i estic cursant segon de batxillerat.
Què creu que l’ha ajudat més en tot el procés?
La gent que ha estat al meu costat i algun professional.
Encara competeix?
Sí, però faig una altra modalitat de taekwondo, la ITF, ho trobo més original, més filosòfic i m’omple molt. Continuo competint, és com una necessitat, em fa sentir viva.
Quina és la seva prioritat?
La meva família, intentar que estiguin bé i ajudar els altres. Aquest és el meu somni, però primer he d’estar bé.
Què vol per al seu futur?
Estudiar Belles Arts i fer un màster en artteràpia, per poder fer art i al mateix temps ajudar la gent. L’any passat vaig fer dues exposicions on tractava la salut mental amb l’objectiu de generar empatia.