“Els meus personatges estan atrapats en situacions límit”

Presenta ‘Colls d’ampolla’. D’on surt aquest títol?

Els colls d’ampolla normalment els associem al trànsit. Quan hi ha un accident, es talla un carril i es crea un coll d’ampolla. En aquest cas ho he trasllat a la vida dels dos protagonistes. Tots dos estan atrapats en situacions límit i compromeses.

Estem davant d’un llibre de relats o d’una novel·la?

Van començar sent dos relats independents fins que gràcies al consell d’un escriptor molt famós es van convertir en una novel·la. I encara que hi ha dos relats independents, al final estan entrellaçats.

Quin escriptor?

Quim Monzó. Havia parlat amb ell per Twitter i li vaig enviar els dos contes principals embrionaris de la novel·la. Em va donar una sèrie de consells que em van anar molt bé i em va animar a fusionar-los.

Què mou els personatges?

Els dos personatges principals tenen unes vides que diríem normals, bons sous i bones feines, però, tot i així, viuen situacions complicades degut a les seves addiccions. Per a un d’ells la monotonia, no només laboral sinó en la vida amorosa, acaba sent fatal. L’altre afronta un divorci. Podríem dir que estan davant d’una sèrie de crisis que fan que se sentin perduts.

Hi ha un dels relats que aborda la relació amb la IA.

Sí, és un capítol que et posa de cara amb una màquina que té una actitud, un comportament, que acaba sent totalment humà.

Com pot ser?

Un dels personatges comença tenint una relació de confidència amb la IA, que evoluciona a una amistat i finalment acaba sent una espècie d’amant, però una amant gelosa. No deixa de ser una humanització de la IA.

Té elements autobiogràfics la novel·la?

Molts. De fet, la història transcorre entre Organyà, que és d’on soc, i Andorra, on treballo. I també explico l’arribada d’un dels personatges a un diari del país, que a mi em recorda la meva arribada a Andorra.

Escriure és terapèutic?

Per a mi sí. Vaig començar a escriure esbojarradament després d’una depressió important. M’ajuda a tirar endavant i em serveix per desconnectar de totes les cabòries. És com una caminada que fas cada dia i que va molt bé per al cos i el cap. S’ha tornat una necessitat.

El seu llibre descriu una societat fràgil i insatisfeta.

Sí. Només cal veure com d’enganxats estem a les xarxes. Això vol dir que tot i que puguem estar acompanyats, ens sentim molt sols.