“El pitjor per a un barri antic és fer-hi massa intervencions”

És tot aquell context urbà heretat del passat i que, al llarg de la història, s’ha anat configurant i transformant. És un concepte que té molt a veure amb la identitat i la memòria col·lectives: quan recuperes aquests valors en el fons estàs tocant la sensibilitat de cadascú.

Com ha d’afrontar un arquitecte una intervenció en un espai d’aquestes característiques?

La clau és que, a l’hora de transformar-lo, hi actuïs amb paviments i materials que mantinguin l’essència del lloc. No has de deixar petjada, perquè aleshores el resultat molt probablement no serà acceptat pel col·lectiu.

Canvis, però sense que es notin...

Exacte. El millor elogi que et poden fer és quan sents parlar un grup de veïns el dia de la inauguració de la reforma d’una plaça, per exemple, i diuen “sembla que aquí no s’hagi tocat res”. Això vol dir que ho has fet bé.

Quins són els criteris que cal tenir en compte?

Els històrics, òbviament, però també s’ha de fer atenció en l’activitat i ús de l’espai, que moltes vegades es perd. Què es fa al municipi? Hi ha un dia de mercat? Hi ha un envelat per a les festes? Hi ha un bar a la plaça de la vila? I un altre criteri importantíssim és que encara que hagis de fer una placeta, tinguis una mirada de conjunt, per no desentonar amb la resta.

Les àrees per a vianants guanyen pes.

Sí, això està a l’ordre del dia, i s’està imposant arreu tot i que en molts llocs, també a Andorra, hi havia moltes reticències inicials dels comerciants. El fet de treure els cotxes dels barris antics ja és un gran guany, tot i que això també s’ha de fer adequadament.

De quina manera?

Intentant aportar un plus, fent que aquella vianalització respecti la identitat del lloc en qüestió. Moltes vegades es fa servir el mateix material i els mateixos acabats a tot arreu, i amb això hi ha el perill que es perdi la personalitat de cada indret.

Quin actuació arquitectònica és la que no s’hauria de fer en un barri antic?

Per experiència, puc dir que el pitjor que es pot fer és dur-hi a terme massa intervencions. No és estrany veure un alcalde que fa un carrer d’una manera, i el que ve després el fa d’una altra, i així successivament... Això deriva en una barreja de materials i mobiliaris, en què no hi ha uniformitat ni una lectura única... Cal motivació per millorar tot el conjunt.

No és estrany veure edificis antics i moderns compartint un mateix espai. Què en pensa?

No estic en contra que es faci una obra nova d’autor al costat d’un edifici històric, però sense perdre de vista el context. Si faig una façana de vidre però l’entorn és de pedra, potser aquesta no és la solució més encertada.