“Quan deixes l'ofici de pastisser és una alliberació”

Aproximadament uns 400 o 500.

No els farà sol, oi?

No, els padrins i les padrines que volen venir ja s’estan preparant. Posem una taula llarga i ho fem entre tots. Es tracta una mica d’en­senyar els trucs de pastisseria. Jo vaig vigilant i ells van fent els panellets.

Hi ha algun secret perquè ens surtin uns bons panellets?

El truc està en la matèria primera, que sigui bona. I posar bona ametlla, sucre i ous o aigua, perquè la pasta quedi consistent. Normalment nosaltres hi posem ous, perquè lligui la pasta.

Res de patata o moniato?

No, els pastissers normalment no n’hi posem. Això era a l’època quan jo era aprenent, que a la patata li’n dèiem ametlla grossa. En comptes de posar-hi ou, restàvem una mica d’ametlla i hi posàvem patata. Això als anys 60-70, quan hi havia una mica d’escassedat de producte, i era car.

Quants anys fa que elabora panellets?

Des dels 13 anys. Cada any anem repetint, és un cercle. Quan no és la mona, el torró. Els pastissers anem darrere dels capellans.

Per què va decidir fer-se pas- tisser?

Perquè els altres dos germans, que són més grans, també eren pastissers. Els vaig seguir, em va donar per aquí.

I com va aprendre l’ofici?

Als obradors, abans no hi havia escoles de pastisseria. Entraves d’aprenent i els oficials que hi havia te n’anaven ensenyant. Tots tenim una llibreta de fórmules i ho vas aprenent amb els anys. Així és com s’aprenien abans els oficis.

Troba a faltar la pastisseria?

No, perquè és un ofici molt esclau. I quan ho deixes és una alliberació. De poder fer el que t’agrada, de poder relacionar-te més amb la gent, perquè sempre estàs tancat a l’obrador... De totes formes, encara faig alguna cosa. A casa faig panellets per a la família, quan arriba Nadal els faig els polvorons... Vaig fent coses, però per a la família.

Vaja, que per a la família un pastisser no es jubila mai.

Les joves, n’hi ha una que sempre em diu “m’has de fer el pastís per al meu sant, o aniversari”, i no tinc cap problema a fer-ho.

Com porta la jubilació?

De fàbula. És una vida que me l’he pres molt bé. Ara em relaciono molt més que quan treballava.

I deu fer més coses que abans, oi?

Sí, estic superocupat. Canto a Les Orenetes, a la Coral Sant Antoni, i a la d’Andorra els ajudo perquè falten homes. També soc el president de l’Associació de la Gent Gran de la Massana i membre de la junta de la federació.

Quan un es jubila sembla que ja passa a ser considerat un vell. Vostè se sent així?

No, hi ha els quatre dolors normals de l’edat, però amb ganes d’anar amunt i avall. No em sento pas vell.