“Sóc tiradora i rellotgera, el meu hàbitat és la precisió”

El tir i la rellotgeria... O més iguals oi? Tot és precisió. Tenen cert paral·lelisme: estàs sola, necessites una precisió màxima, has d’estar concentrada... tenen característiques molt semblants en realitat. El meu hàbitat és la precisió.

I com compagina aquests dos vessants?

És incompaginable. Em llevo a les cinc del matí i me’n vaig a dormir a les 23 hores, i entreno la meitat del que m’agradaria entrenar, 3 hores diàries més 8 de feina.

Un moment, això cada dia?

Hi ha vegades que treballo mitja jornada i aleshores puc entrenar més. I si tinc algun dia sense feina l’entrenament són 5 o 6 hores.

Vostè és una Superwoman...

No, la majoria cobren per ser esportistes professionals, jo no, i a banda treballo. Tinc la beca de 1.500 euros l’any però no pago ni la munició, tot i tenir plaça olímpica. Suposo que per a alguns això no és suficient.

Va ser descoberta per un caçatalents, oi?

Sona friki però va ser a un estand de tir del Saló de la infància a Barcelona. Amb 14 anys estava tirant quan se’m va apropar un noi, que després seria el meu entrenador, i no es creia que tirés amb les dues mans. Tot seguit em vam dir que em volien becar durant un any veient que tenia possibilitats. Aleshores el 31 de gener del 1995 hi havia una reunió informativa i vaig fer un pacte amb els pares: si mantenia les notes podia seguir tirant. I així va ser.

Sona com una pel·lícula...

El millor és que en aquesta primera diana vaig escriure les meves dades personals. I quan ens estàvem arreglant per anar a la inauguració dels Jocs Olímpics el meu entrenador me la va donar perquè la tenia guardada. Em va dir: “Vull que sàpigues d’on vens i on has arribat i que ningú t’ho ha regalat. Estàs aquí per alguna cosa.”

Just abans de viure la inauguració que deu ser... indescriptible.

Pensa que els esportistes la vivim des de fora, no veus res perquè estàs esperant per entrar. Recordo la pujada de la porta Marató al mig de Maracana, gent cridant, llums... L’únic que pensava era que havíem arribat.

Clar, són molts anys de feina.

En realitat des que comences a fer esport, tothom somia d’arribar-hi. Saps que només 13.000 persones de tots els habitants del món han anat als Jocs? Em sento molt afortunada.

El seu entrenador va estar a Barcelona 92, què li deia ell?

L’Enric Claverol em deia que gaudís, tot i que ell va patir molt perquè els entrenadors es passen els Jocs a la “cadira elèctrica”, una cadira darrere la nostra posició on no poden interactuar amb nosaltres. És la cadira del suplici, perquè senten impotència, ho facis bé o malament.