“La fotografia ha de copsar l’ànima d’allò que veus”
48069.jpg
Ja coneixia la regió abans d’anar-hi?No; i tampoc no havia previst aquest viatge. La meva intenció era anar a Jodhpur, la ciutat blava, amb una ONG que es dedica a estudiar la cultura de l’Índia, però ja no hi havia places i em van proposar d’anar a aquesta regió als peus de l’Himàlaia, prop del Nepal.
Quina va ser la primera sensació que va percebre quan va arribar?L’Himachal Pradesh és una regió que ha quedat fora de les rutes turístiques habituals. Els quinze dies que vaig ser-hi jo era l’única estrangera a tota la vall, i em vaig trobar una gent molt autèntica, molt propera i alegre, que de seguida et fan sentir com si tinguéssim una llarga amistat. Fa uns anys vaig anar a Moçambic i allà trobaves molta gent que t’assenyalava per ser blanca. Va ser una experiència dura, tot al contrari que a l’Índia.
Va anar a parar allà sola, sense cap guia?Vaig estar vivint amb una família d’allà: la mare és mestra i el pare havia estat director d’escola i ara es dedica a conrear l’hort a l’hivernacle. Ell em va fer de guia per voltar amunt i avall. El temps que vaig ser amb ells els ajudava a l’hort i feia la seva mateixa vida, perquè penso que és la manera de poder conèixer la cultura del lloc on viatges.
Quinze dies potser no és gaire temps per conèixer una cultura tan diferent.No és gaire temps, és veritat, però jo tinc un caràcter molt obert i ells també, tot i ser molt respectuosos amb les seves tradicions. El fet és que em vaig fer amiga d’una noia que em va explicar que sortia amb un noi d’amagat: una confidència així no l’hauria fet a la família, perquè no aprovava el noi; però amb mi, per ser estrangera, va trobar algú amb qui parlar-ne.
D’on surt el títol de l’exposició, ‘Dolça Índia’?D’una banda, es refereix a la gent que vaig trobar, persones dolces en el tracte humà i, alhora, perquè a l’època que hi vaig anar allà celebren el Diwali festival, la festa de les llums. Perquè és faci una idea, ve a ser un entremig del que per a nosaltres són les festes de Sant Joan i Nadal. Els pobles s’engalanen amb llums per tot arreu i es mengen molts dolços típics de la seva gastronomia.
La majoria de les fotos, però, són retrats de nens.Són les que em van cridar més l’atenció quan vaig fer la tria. Gairebé totes les vaig fer mentre miraven un espectacle a l’estil Bollywood que es feia durant les festes.
Vostè, quan fa una fotografia, què cerca?Penso que la fotografia ha de copsar l’ànima d’allò que veus. A tot el que ens envolta hi ha un bri de bellesa amagat, una ànima que et crida l’atenció. Per això la fotografia no pot ser una activitat mecànica: cal saber observar i tenir paciència fins que arriba el moment en què sorgeix allò que vols fotografiar.