El tenis no és un esport de pijos

Quan ahir al migdia vaig arribar al club multiesportiu Princiesport, a Santa Coloma, encara no sabia pràcticament res del tenis. Mentre l’Ivan Álvarez, redactor de la secció d’esports del Diari, i jo esperàvem al Clot d’Emprivat un autobús que mai no arribaria (el de la línia groga del servei de transport especial dels Jocs), vam repassar els conceptes bàsics del rei dels esports de raqueta. Havia sentit termes com passing shot, deuce i tie break, però he de reconèixer que no m’havia preocupat mai de comprendre’n el significat. L’únic que sabia fins ahir del cert sobre el tenis és que és un esport de pijos.

Em va sorprendre la preferència per la tecnologia analògica

Amb la lliçó inicial ben apresa, vam pujar a un altre autobús (el de la línia nacional L1) a la parada de la Rotonda i vam travessar amb penes i treballs Andorra la Vella de nord a sud. A la seu de les proves de tenis dels Jocs es disputava la final femenina individual. Vicky Jiménez Kasintseva va dominar la pista des del primer punt. L’andorrana va mantenir la solidesa i en poc més d’una hora va liquidar Maria Weckerle de Luxemburg en dos sets.

El partit, al capdavall, va ser una exhibició de superioritat física i tècnica per part de la vencedora. Com que de seguida vaig comprendre, com tothom, que l’enfrontament estava dat i beneït, vaig fixar-me en els diversos elements de l’attrezzo a fi de matar l’avorriment.

Un dels objectes que van cridar-me més l’atenció va ser el tauler marcador. Estava penjat d’una de les tanques metàl·liques que separa la pista on es jugava la final amb la del costat, i en acabar el partit no vaig poder evitar acostar-m’hi encuriosit. La taula, d’uns 80 per 60 centímetres, era d’un material plàstic sintètic i disposava d’un sistema de discos giratoris que indicaven els jocs guanyats pels tenistes en els tres sets reglamentaris. L’organització n’havia tapat amb cinta blanca la part superior.

Em va sorprendre que els pijos prefereixin la tecnologia analògica als últims avenços digitals. Me’ls havia imaginat a tots –jugadors, jutges i públics– amb un d’aquells rellotges al canell que t’indica fins i tot la temperatura corporal, però ja ho veieu.