Espurna eterna

En el moment d’escriure aquest article, encara hi ha medalles en joc, però ja podem celebrar que aquell famós objectiu que semblava gairebé llegendari –superar les 29 medalles del 2005– ja és una realitat. Amb 38 metalls (13 d’or, 14 de plata i 11 de bronze), Andorra signa la seva millor participació de la història.

D’entre aquestes, brillen amb llum pròpia les de l’atleta Nahuel Carabaña, que ha dominat els 5.000 i 10.000 metres amb una autoritat imponent; la de Jessica Martin, que ha fet història en els 5.000 metres; les de Vicky Jiménez, que ha conquerit la pista de tenis amb determinació i talent; o les del nedador Kevin Teixeira, entre d’altres. Però tots, medallistes o no, han contribuït a consolidar el nom d’Andorra com a referent dins dels Jocs.

Avui, el foc del peveter olímpic s’apagarà, no sense abans recordar-nos què simbolitza realment. A l’antiga Grècia, el foc sagrat cremava ininterrompudament al santuari d’Olímpia com a homenatge a la deessa Hèstia i com a símbol de puresa, llum, esforç i eternitat. Era l’esperit dels déus present als Jocs, un record que la passió i la força humana poden tocar allò diví.

A Andorra, aquest foc no només ha estat una flama. Ha estat un batec. I, tot i que avui s’apaga, continuarà encès en forma de record per totes les delegacions que han passat pel país. S’enduran el caliu del públic, la professionalitat dels organitzadors, la dedicació dels voluntaris i l’afecte sincer d’un poble petit en mida, però gegant en cor.

El foc del peveter ha estat intens, però no més que les altes temperatures que hem viscut aquests dies; sembla que fins i tot el clima ha volgut sumar-se a la calor humana que hem compartit. Amb la cloenda, Andorra no només acomiada uns Jocs històrics, sinó que reafirma la seva vocació d’acollida, d’esport i d’esperit olímpic. Gràcies a tots per encendre aquesta flama que, dins nostre, mai no s’apagarà.

À bientôt, Monaco!