Un carisma encomanadís

La Lei està morena, es pentina, es fa una trena. Tot i que no té vocació de prima donna, allà on va mai no passa desaparcebuda. Es fa notar sense ni tan sols proposar-s’ho. Té un carisma innat, impensat, magnètic. Lo rompe, lo rompe, ho trenca.

La Lei viu al dia. No fa castells en l’aire, no fa càbales sobre el futur. Tampoc projecta fantasies en el temps passat ni es deixa corrompre pel ressentiment. No és ni optimista ni pessimista: no creu que el curs de l’esdevenidor estigui tancat. El seu camp de joc preferit és la sorra fina del present, tan efímera, lleugera i volàtil, i accepta el risc que, de sobte, una ventada s’ho endugui tot. Però, com que està oberta a l’imprevist i al canvi, mai no perd de vista la novetat, l’adveniment del possible. Té esperança.

Hi ha una alegria incomparable en el compartir

La Lei va néixer als Estats Units, però ha voltat per tot el planeta i arreu ha fet amics. De tant girar s’ha desempallegat d’aquell patriotisme de baixa estofa que massa sovint ens embota l’esperit. Tampoc pot afirmar-se que sigui una desarrelada: viu en l’ara i aquí, en el món que palpem amb el capciró dels dits i trepitgem amb la planta dels peus. Quan és a la platja –sempre és a la platja, fins i tot si el mar és centenars de quilòmetres enllà– li agrada treure’s les sabates i córrer descalça.

La Lei viu d’acord amb un codi moral senzill i clar. Tothom pot entendre’n els rudiments sense dificultats. El principi fonamental d’aquest sistema de regles és la reciprocitat. No s’hi val, a aferrar-se amb gasiveria a la pilota. Ara és teva, ara meva. Hi ha una alegria incomparable en el compartir, un entusiasme elèctric i encomanadís. És generosa, la Lei. Mai no ha posat barreres a ningú, mai no ha exclòs ningú.

La Lei és veloç, però mai no t’atabala ni t’apressa. És una velocitat que, per dir-ho així, no pretén ni accelerar ni retardar el pas del temps. És una velocitat natural. Aquí el ritme no l’imposa la màquina, sinó el batec del cor.

La Lei, a qui vaig conèixer ahir al migdia al Parc Central sota un sol estival, és –faré servir una expressió nord-americana– l’esport més cool dels Jocs dels Petits Estats d’Europa.