Passada de testimoni

Dies després de la cerimònia d’inauguració dels Jocs l’emoció que es va viure segueix encara latent. L’acte va donar el tret de sortida als dies de competició que vivim i a la presentació dels membres de les diverses delegacions. Però més enllà de la competició i dels seus protagonistes, l’Estadi Nacional es va convertir per unes hores en un espai de memòria, reconeixement i orgull col·lectiu. Considero que de manera molt encertada, l’organització va retre un merescut homenatge a figures com Magui Moreno, Hocine Haciane, Emili Pérez, Albert Llobera o Vicky Grau, entre altres. Es tracta d’una generació que va competir quan ser esportista d’elit a Andorra era gairebé una proesa personal. Aquells primers referents van aconseguir una fita memorable, ja que sovint no comptaven amb ajudes econòmiques suficients, ni amb suports estructurals per conciliar els entrenaments i competicions amb els estudis. El seu èxit era fruit d’una passió i d’un talent únic i de les persones que els acompanyaven. Avui l’escenari ha canviat radicalment. En les darreres dècades Andorra ha fet una aposta ferma per situar l’esport com a eix vertebrador de país, esdevenint ara un dret, una eina d’integració, de salut pública i de cohesió social. Qualsevol infant pot accedir a una àmplia oferta esportiva des de l’escola. Hi ha beques, programes d’alt rendiment, suport als tècnics, i un model d’esport-estudi que permet formar-se sense haver de renunciar a somnis esportius. Els clubs tenen més recursos, les instal·lacions han crescut i millorat, i el sector privat cada cop col·labora més amb patrocinis i mecenatges. Però, sobretot, ha canviat la mirada de tota una societat: avui es valora i es promou l’activitat física com a eina de benestar. Els fruits d’aquesta transformació ja són visibles: més esportistes d’alt nivell, més llicències federatives, més participació femenina, més base i més qualitat. Però res d’això hauria estat possible sense aquells primers noms que van obrir camí.