On em reconcilio amb el tir al plat

Baixo de l’autobús al pla de Borràs, a Pal. Cada vint segons un espetec eixordador, seguit d’immediat per un brunzit veloç i prolongat, trenquen el paisatge sonor del bosc. El martelleig metàl·lic i constant dels trets serà la banda sonora d’aquest article. Pareu bé l’orella.

Quan arribo al camp ja fa una estona que han començat les proves de tir al plat. Al començament l’espectacle em fascina. El blanc mòbil s’allunya a gran velocitat i, a l’instant, el tirador en calcula la trajectòria, hi alinea l’arma i dispara. Tot passa a una velocitat desconcertant. Alguns shooters les encerten totes. Si fos jo qui hagués de pujar al fossat fallaria més que una escopeta de fira. No les veuria ni a passar. (M’ho confirmen uns amics amb certa experiència armamentística via WhatsApp: el tir al plat és una disciplina molt difícil.)

L’entusiasme inicial, però, s’esvaneix de seguida. La seqüència de sons sempre és la mateixa. Ara un tret, ara un altre i, quan els quatre o cinc tiradors han completat la ronda de 25 plats, baixen del fossat i pugen els següents. I així una vegada i una altra. El públic tampoc és que hi faci gaire per animar l’ambient. No aplaudeix, no oneja la bandera nacional, no coreja el nom dels tiradors. Només se senten els trets. La resta és silenci.

Entro al bar i m’assec a les taules del fons per canviar d’aires. Hi ha una pantalla penjada a la paret on pot consultar-se la classificació en directe. Per mirar d’entretenir-me, calculo mentalment la ràtio d’encert dels competidors. L’estrella maltesa ha fallat aproximadament el 5% de tirs. Per matar el tedi, també m’imagino trames de novel·la negra. No trobeu inquietant que els tiradors més letals siguin els sanmarinesos?

Me’n vaig del camp de tir amb un regust agredolç a la boca. Sí, he viscut una experiència nova, però alhora em sento desconcertat. Em fa l’efecte que hi ha alguna cosa que no acabo d’entendre, d’aquest esport.

Al vespre, mentre escric aquestes línies, ho veig més clar. La noblesa del tir al plat rau a com educa l’atenció dels tiradors. En temps de dispersió i estímuls constants, saber concentrar-se per no perdre de vista l’objectiu és un superpoder cada vegada més escàs.