El perill que ens salva
Quan ahir al matí vaig entrar al recinte on se celebraven les finals masculines de gimnàstica artística, vaig sentir com una gota de suor freda em baixava per l’esquena. “Has entrat en una cambra de tortures i ves a saber si podràs sortir-ne”, vaig pensar mentre em tremolaven les cames. Exercici de terra, salt de poltre, cavall amb arcs, anelles, paral·leles, barra fixa... els noms de les proves presenten una semblança inquietant als dels instruments amb què incomptables sàtrapes i tirans han turmentat les seves víctimes des de temps immemorials.
Em direu que soc un exagerat. És cert –no em reca admetre-ho– que utilitzo la hipèrbole amb fins estilístics, com un recurs literari per cridar l’antenció del lector. Però també ho és que les meves intuïcions inicials no anaven del tot desencaminades. Els qui en saben expliquen que calen anys i panys de sang, suor i llàgrimes només per dominar els exercicis més bàsics. Dos membres de l’equip islandès van haver-se de retirar de la competició després de lesionar-se a la barra fixa, el primer, i l’exercici de terra, el segon. La gimnàstica artística és un dels esports més perillosos del món.
El que ens meravella és l'anhel de transcendència
Però “allà on hi ha perill, creix també el que ens salva”, diuen els versos cèlebres de Hölderlin. I ahir al matí també vaig descobrir que la gimnàstica artística ens pot salvar. Immersos com estem en el món artificial, desencarnat i eteri de les xarxes socials, fet d’il·lusions cada vegada més fantasmagòriques, contemplar en directe els moviments gràcils dels gimnastes ens arrela al món real. Ens ho torna a recordar el cop sec que fan els peus dels atletes quan cauen amb força sobre el matalàs. La bellesa neix en el combat agònic del cos per superar els propis límits. En el fons, el que ens meravella, de la gimnàstica artística, és aquest anhel de transcendència.
La temptació del nostre temps consisteix a sedar aquest afany d’absolut en succedanis prefabricats. Tot és al teu abast a la realitat virtual dels universos digitals, ens prometen els gurus de la tecnologia. Em temo que menteixen. Si alguna lliçó poden ensenyar-nos els gimnastes, és que tot passa pel cos. In corpore veritas.