FORA DE JOC
Una vida de bàsquet i passió
L'entrenador adjunt del MoraBanc, Paco Vázquez, revisa el camí vital que l’ha dut des d’Eivissa fins a Andorra, en una trajectòria marcada per l’esforç, el compromís i l’èxit.
Paco Vázquez
Paco Vázquez parla del bàsquet amb la serenor de qui porta tota una vida dins d’un vestidor. Ho fa al programa Fora de joc, de Diari TV, on deixa de banda la figura d’entrenador adjunt del MoraBanc Andorra per mostrar la persona que hi ha darrere d’anys de trajectòria dins del bàsquet professional. “Estic en el millor moment de la meva vida”, diu sense grandiloqüència, amb aquella calma de qui ja ha viscut moltes temporades i ha après a donar valor a cada etapa, també a les més discretes i menys visibles.
Després de deu anys al MoraBanc Andorra, Vázquez reconeix que el país ja és molt més que un destí professional. “És el lloc, després de Manresa, on més temps he estat. Aquí em trobo dins d’una família on ens cuidem i ens estimem”, explica. En un entorn tan exigent com el del bàsquet, aquesta sensació de pertinença no és habitual, i per això la valora especialment. El dia a dia, els entrenaments, els desplaçaments i la convivència acaben generant vincles que van més enllà de la pista. Per a ell, aquest és un dels grans valors del club: la capacitat de fer sentir tothom part d’una mateixa estructura i d’un projecte compartit que va creixent amb els anys.
La seva història, però, comença lluny d’Andorra. A Eivissa, en una illa que recorda molt diferent de la d’avui. “Era molt més tranquil·la, l’Eivissa de les platges i dels racons”, explica. Allà va créixer amb una infància marcada per l’esport, el carrer i una manera de viure més pausada. Aquell origen encara l’acompanya: en el caràcter, en la manera de relacionar-se i en aquesta necessitat de gaudir del camí més que no pas del soroll.
Al MoraBanc Andorra ha trobat una família on es cuiden i comparteixen cada dia
La tria del bàsquet no va ser del tot vocacional al principi, sinó gairebé casual. A l’escola no hi havia camp de futbol i la pista principal era de bàsquet. “Jo jugava a tot, però el futbol el vaig deixar perquè era dolent i m’avorria”, recorda entre riures. Aquella decisió aparentment menor acabaria marcant-li la vida.
El gran gir arriba quan, encara adolescent, el detecten en un torneig i li ofereixen marxar a Manresa. Accepta i comença un procés exigent de formació, lluny de casa i amb responsabilitats prematures. “Vaig picar molta pedra”, resumeix. En aquell camí va tenir un paper determinant l’entrenador Ricard Casas. “Em va ensenyar els valors de l’esforç i del treball”, recorda.
L’entrenador adjunt del MoraBanc Andorra, Paco Vázquez, al plató de Diari TV.
Amb els anys, la seva mirada sobre el bàsquet s’ha anat transformant. Avui, des del MoraBanc Andorra, és molt més conscient de tot el que envolta l’equip. “Els aficionats pateixen molt, però dins del club també hi ha molta gent que pateix perquè depenem del que passi a la pista”, reflexiona. Per això defensa la necessitat de mantenir la perspectiva, relativitzar els moments difícils i entendre que darrere de cada partit hi ha molta feina invisible que sosté el projecte.
Tot i que el somni inicial era ser jugador, Vázquez ha trobat en la seva etapa com a tècnic una nova manera de viure el bàsquet. I ho fa amb la mateixa passió, però amb una mirada més madura i reflexiva, molt més centrada en el col·lectiu que en el focus individual. Després d’una dècada al club, el balanç és clar: Andorra és casa. Perquè, més enllà dels resultats, el que queda són els vincles, les persones i la sensació d’haver format part d’alguna cosa compartida que deixa empremta i que costa deixar enrere. I que, amb el temps, encara pren més valor, sobretot quan es mira amb perspectiva i es recorda tot el camí fet.