Pedalar per tornar a viure

Mari Martínez parla amb la serenitat de qui ha après a conviure amb la fragilitat sense renunciar mai a viure intensament. Ho fa en una entrevista al programa Fora de joc, de Diari TV, on comparteix la seva història més personal lluny del focus competitiu. Infermera, ciclista i membre de la junta d’Atida, la seva trajectòria vital està marcada per l’esport, però sobretot per una llarga lluita amb la malaltia renal que li va canviar la vida des de molt jove. Tenia només 16 anys quan li van diagnosticar una nefropatia que la va acompanyar durant una dècada, un període de pujades i baixades constants que va acabar desembocant en un trasplantament de ronyó. Deu anys de tractaments, cortisona, restriccions alimentàries severes i una incertesa permanent que, lluny d’allunyar-la de l’esport, el va convertir en la seva millor teràpia. “L’esport sempre ha estat la meva primera medicina”, assegura, convençuda que l’activitat física l’ha sostingut tant mentalment com físicament.

Martínez explica que mai va voler deixar de moure’s, ni tan sols en els moments en què el cos no responia. Entrenar, encara que fos amb limitacions, anar a la pista i mantenir el contacte amb els companys li donava equilibri mental i la feia sentir viva. “Encara que no pogués entrenar bé, només anar-hi ja em feia sentir millor”, recorda. L’atletisme va ser la seva primera gran passió, especialment el salt de perxa, fins que va ser conscient que aquella etapa tenia data de caducitat. Després del trasplantament, i amb la salut més estabilitzada, va trobar en el ciclisme una disciplina més amable amb el seu cos, una nova manera de competir i de gaudir de l’esport sense impacte. El procés del trasplantament, però, no va ser només físic. La Mari parla obertament del cop emocional que va arribar després de l’operació. Quan tot ja havia passat, quan el ronyó funcionava i l’entorn esperava alegria, ella va caure en una depressió. Ho explica sense dramatismes, però amb una claredat que sacseja: “Quan estàs en el procés, el cos entra en mode supervivència, però quan tot s’atura arriba el cop.” A això s’hi afegeix el pes de l’agraïment cap a la seva donant, la seva padrina de bateig, una figura clau en la seva història i a qui la Mari atribueix cada medalla que ha guanyat. “Aquestes medalles no són meves, són seves”, afirma. La competició, de fet, mai ha estat l’objectiu principal. Ha participat en europeus i mundials de trasplantats i ha pujat al podi, però insisteix que el valor no és el resultat. Per a ella, competir al costat de milers de persones trasplantades és una celebració de la vida i una eina de visibilització. “El més important és ser-hi i demostrar que després d’un trasplantament hi ha vida”, resumeix. 

Precisament de la manca d’acompanyament que va sentir durant el seu procés va néixer Atida, per la falta d’espais per compartir experiències ni suport per a les famílies. “Jo necessitava parlar amb algú que hagués passat pel mateix”, admet. L’associació va néixer per omplir aquest buit i, amb els anys, ha contribuït a avanços com l’aprovació de la Llei de donació d’òrgans i el desenvolupament de la donació de teixits al país. Encara queda recorregut, reconeix, però la consciència social ha canviat. “Quan pujo a la bici no penso en res més”, i potser és aquí on rau el sentit profund del seu relat: en la capacitat de transformar la vulnerabilitat en motor i de convertir una experiència dura en una manera d’ajudar els altres.

Deu anys de malaltia renal, un trasplantament i una depressió no la van allunyar de la millor medicina