REPORTATGE
Tornar a la casella de sortida
La derrota contra el Barça va tornar a mostrar algunes de les costures del MoraBanc en el curs. Poca consistència defensiva, un equip que es desmunta i vicis que es repeteixen.
MoraBanc Andorra
Al Palau Blaugrana, el MoraBanc va descobrir que alguns fantasmes mai marxen del tot. L’equip tricolor, que semblava haver reprès el pols competitiu abans de les finestres FIBA, va tornar a desfer-se com un castell de sorra davant una onada massa familiar. El 35 a 21 del tercer quart contra el Barça no tan sols va decidir el partit, sinó que va despullar les mateixes ferides que ja havien sagnat a Múrcia i contra el Tenerife, per exemple, quan el MoraBanc va perdre no tan sols al marcador, sinó la capacitat de resistir.
“El que vam viure al Palau contra el Barça espero que ens pugui servir per al futur i poca cosa més”
“Vam tornar a veure el MoraBanc de principi de temporada, entrem en un forat i no ens aixequem”
Pons i Okoye, en una acció davant el blaugrana Will Clyburn al Palau.
El guió era previsible –perdre al Palau entra dins la lògica–, però el que va sorprendre va ser la forma com l’equip va abaixar els braços. Ho va resumir amb una sinceritat colpidora Joan Plaza: “Hem defensat fatal, horrible, amb el cul. Hem estat tous.” Un diagnòstic que parla més del costat emocional que del tàctic. La defensa, primera clau del desgavell, va desaparèixer quan el Barça va accelerar. I quan no hi ha defensa, tampoc hi ha mirall on reconèixer-se: “Quan jugues contra un equip d’Eurolliga has d’anar al límit de la teva pròpia duresa. I no ho vam fer. El que vam viure al Palau espero que ens serveixi per al futur i poc més”, sentenciava Plaza. La segona clau va ser la mentalitat. El MoraBanc va entrar en aquell pou que tan bé coneix, un sotrac psicològic del qual no sap sortir quan l’impuls contrari l’arrossega. Plaza ho va dir sense embuts: “No pots pensar que mantindràs el partit només anotant.” L’equip es va trencar en el moment en què més exigia el context. La tercera clau van ser les finestres FIBA, que van actuar com una centrifugadora emocional. Jugadors desubicats, ritmes trencats i rols que canvien segons la samarreta. “Amb les seleccions tenen un protagonisme extraordinari i aquí, a l’ACB, és un altre joc”, lamentava el tècnic. La confessió més clara, però, va ser la de Rafa Luz, que va posar paraules a un sentiment compartit: “Hem tornat a ser el MoraBanc de l’inici de temporada: entrem en un forat, en un mal moment, i no sabem aixecar-nos. I quan te n’adones, ja és tard i el partit se t’ha escapat.” El base va recordar que la primera part havia estat bona, fins i tot competitiva, però que el col·lapse del tercer quart –incapacitat d’igualar la duresa, impossibilitat de reaccionar– va tenyir el partit d’amargor. El Barça, amb la seva alçada, ritme i qualitat, va olorar la feblesa i va atacar-la sense pietat. I el MoraBanc, com el sucre en un cafè, es va dissoldre. Sense energia, sense iniciativa, sense aquell fil de resistència que defineix els equips que competeixen.
Ara, el problema no és només la derrota, sinó el que podria insinuar. I per això el partit de dissabte contra el Coviran Granada al Pavelló Toni Martí pren forma de final anticipada i de desitjat triomf balsàmic.
CLAUS
- DEFENSA. Els vaivens a l’hora de defensar i no mantenir la mateixa duresa els 40 minuts sempre passen factura quan el rival és tan superior, com el Barça.
- MENTALITAT. No és el primer cop aquesta temporada que l’equip s’enfonsa i deixa de competir quan venen mal dades i la imatge final sempre és molt dura.
- FINESTRES FIBA. Els partits internacionals van poder passar factura, sobretot perquè són jugadors que amb les seves seleccions tenen un protagonisme cabdal.