Transició obligada a Gijón

Hi ha prèvies que s’obren amb una evidència i aquesta en porta una de clara, amb l’FC Andorra que viatja a Gijón en fase de transició, amb un interinatge que torna a situar l’equip tricolor en aquell territori incert on tot és possible i res està del tot escrit. La destitució d’Ibai Gómez ha deixat un buit immediat que omplen, amb discreció i sentit del deure, Carles Manso i Aitor Yeto, aquest últim l’únic supervivent del triumvirat que ja va pilotar l’equip després del comiat d’Eder Sarabia el març del 2024. El record d’aquell precedent –i del triomf per 1 a 0 davant el Mirandés amb gol de Karrikaburu– sobrevola inevitablement el partit d’aquest vespre a El Molinón-Enrique Castro Quini (20.30 h). El club, mentrestant, continua rastrejant el mercat d’entrenadors sense accelerar el pas. No hi haurà decisió imminent i el procés d’elecció encara demanarà dies. Gerard Piqué ha tornat a intervenir activament, com ja va fer en aquella etapa transitòria, mentre el vestidor manté la normalitat competitiva que pot dins d’un escenari sempre delicat. L’objectiu, avui, és tan senzill com imprescindible: trencar la sagnia de tres punts de 24 possibles. A l’altra banda, un Sporting que tampoc passa per l’abundància. El conjunt de Borja Jiménez encadena dos punts dels darrers 12 i fa un mes que no guanya. L’entrenador de l’Sporting va advertir que “l’Andorra té un perfil de joc molt marcat, no tan sols aquest any, sinó també en els anteriors. No hi haurà gaires variacions en la manera com entenen el futbol. És un equip que domina, que t’obliga a ser pacient, a trobar el moment per robar i tenir espais per transitar”. El conjunt asturià lamentarà la baixa per lesió del seu extrem més vertical, Jonathan Dubasin, amb passat a l’Enfaf i també a la base tricolor. A l’Andorra, només falta el lesionat Merquelanz; la resta, disponibles per a una nit que demanarà no només futbol, sinó maduresa i cap fred, i que rebrà dos equips ferits, pendents d’un punt d’inflexió que els pugui rescatar. Per a l’Andorra, potser aquesta provisionalitat que tot ho sacseja torna a ser, com ja va passar fa dos anys, un refugi inesperat. O, si més no, una esquerda per on comenci a entrar la llum.